1. Ara, succeí que el nostre pròxim objectiu era el de prendre la ciutat de Mantí; però no hi havia manera de fer-los sortir de la ciutat amb les nostres escasses tropes. Perquè es recordaven d’allò que havíem fet abans; per això no poguérem atreure’ls de les seves fortificacions.

2. I com que eren molt més nombrosos que el nostre exèrcit, no ens atrevíem a atacar-los dins les seves fortaleses.

3. Sí, i s’esdevingué oportú d’emprar els nostres homes en mantenir aquelles parts del país que ja havíem reconquistat. Per això, ens calgué esperar fins a rebre més forces des del país de Zarahemla, i també més provisions.

4. I succeí que així vaig enviar una embaixada al governador del nostre país, per fer-li conèixer les circumstàncies del nostre poble. I vàrem esperar provisions i reforços del país de Zarahemla.

5. Però vet aquí, això no ens va servir gaire, ja que els lamanites també rebien grans reforços de dia en dia, i també moltes provisions. I aquestes eren les nostres circumstàncies en aquesta època.

6. I els lamanites emprenien sortides contra nostre de tant en tant, resoluts a destruir-nos amb estratagemes; però tot i així, no podíem presentar batalla amb ells per motiu dels seus refugis i fortificacions.

7. I succeí que esperàrem, en aquestes difícils circumstàncies, per espai de molts mesos, fins que ja estàvem a punt de morir per la manca d’aliments.

8. Però va succeir que rebérem provisions, que ens arribaren guardats per dos mil homes per a la nostra ajuda. I aquesta fou tot l’ajut que rebérem per a defensar-nos, a nosaltres i al nostre país, de les mans dels nostres enemics, sí, per a contendre amb un enemic incomptable.

9. Ara, la causa d’aquests torbaments nostres, o el motiu pel qual no ens enviaven més reforços, no ho sabíem. Així doncs, ens trobàvem afligits, i també plens de por, no fos cas que els judicis de Déu caiguessin damunt el nostre país, per a la nostra desfeta i destrucció total.

10. Per això vessàvem la nostra ànima en pregàries a Déu, que ens enfortís i ens alliberés de les mans dels nostres enemics; sí, i que ens donés força per tal que retinguéssim les nostres ciutats, i les nostres terres, i les nostres possessions, per al suport del nostre poble.

11. I succeí que el Senyor, Déu nostre, ens féu arribar el confort que ens deslliuraria; sí, perquè parlà pau a les nostres ànimes, i ens concedí gran fe, i féu que en ell tinguéssim esperances per al nostre alliberament.

12. I prenguérem ànims amb el petit reforç que havíem rebut, fermament resoluts a vèncer els nostres enemics i a mantenir les nostres terres i possessions, les nostres mullers i fills, i la causa de la nostra llibertat.

13. Així sortirem amb tota la nostra força contra els lamanites que eren a la ciutat de Mantí. I plantàrem les nostres tendes al costat de l’erm, prop de la ciutat.

14. I succeí que l’endemà, quan els lamanites veieren que érem als marges de l’erm, prop de la ciutat, enviaren espies als voltants nostres, per a descobrir el nombre i la força del nostre exèrcit.

15. I quan veieren que no érem molt forts, quant a nombres, i tement que no els talléssim el suport si no sortien a combatre’ns i matar-nos, i creient també que ens destruirien fàcilment amb les seves nombroses hosts, per tant, començaren els preparatius per a sortir a la batalla contra nostre.

16. I quan veiérem que es preparaven a sortir al nostre encontre, vaig ordenar a Gid que s’amagués a l’erm amb uns quants homes, i també que Teòmner i una petita força d’homes, s’amaguessin a l’erm.

17. Ara, Gid i els seus homes estaven a la dreta i els altres a l’esquerra. I quan s’hagueren amagat així, jo amb la resta de l’exèrcit, vaig quedar-me al mateix lloc on havíem plantat les tendes primerament, tot esperant que els lamanites sortissin a lluitar.

18. I succeí que els lamanites eixiren amb el seu nombrós exèrcit contra nostre. I quan ja havien sortit, a punt de caure damunt nostre amb l’espasa, vaig fer que els meus homes, aquells que eren amb mi, retrocedissin a l’erm.

19. I els lamanites ens perseguiren ràpidament, perquè tenien moltes ganes d’atrapar-nos i matar-nos. Per això ens seguiren a l’erm, i passàrem per entremig de Gid i Teòmner, de manera que no foren descoberts pels lamanites.

20. I succeí que quan els lamanites hagueren passat, o quan va haver passat l’exèrcit, Gid i Teòmner s’aixecaren dels seus amagatalls i coparen els espies lamanites, perquè no tornessin a la ciutat.

21. I havent-los aïllat, corregueren a la ciutat i caigueren al damunt dels guardes que havien deixat com a defensa, de manera que els occiren i s’apoderaren de la ciutat.

22. Ara, es pogué fer això perquè els lamanites deixaren que tots del seu exèrcit, fora d’uns quants guardes, fossin enganyats fins a l’erm.

23. I succeí que Gid i Teòmner, per aquests mitjans, s’havien apoderat de les seves fortificacions. I nosaltres, després d’haver caminat molt per l’erm, emprenguérem el curs cap a la terra de Zarahemla.

24. I quan els lamanites veieren que anàvem cap a Zarahemla, s’ompliren de por, no fos cas que s’hagués tramat algun pla per a portar-los fins a la destrucció. Per això començaren a recular per l’erm altra vegada, sí, pel mateix camí que havien pres.

25. I arribà la nit, i plantaren les tendes, perquè els capitans en cap dels lamanites pensaven que els nefites estarien fatigats de la marxa. I suposaven que havien foragitat tot l’exèrcit, per tant, no es preocupaven gens de la ciutat de Mantí.

26. Però succeí que en caure la nit, vaig fer que els meus homes no dormissin, sinó que marxessin endavant, per un altre camí, cap a la terra de Mantí.

27. I a causa d’aquesta marxa nocturna, a l’endemà ja érem més enllà dels lamanites, de manera que vàrem arribar abans que ells a la ciutat de Mantí.

28. I així va succeir, mitjançant aquest estratagema, que ens apoderàrem de la ciutat de Mantí sense vessar sang.

29. I succeí que quan els exèrcits dels lamanites s’aproparen a la ciutat i veieren que estàvem preparats per a fer-los front, se’n sorprengueren fora mida i quedaren tan espaordits, que fugiren cap a l’erm.

30. Sí, i succeí que els exercits dels lamanites fugiren de tot aquest cantó del país. Emperò, vet aquí, s’han emportat moltes dones i nens fora del país.

31. I aquelles ciutats que els lamanites havien pres, totes elles avui dia estan en poder nostre. Els nostres pares, i les nostres mullers i fills, van retornant a les seves cases, tots, menys aquells que els lamanites s’han endut presoners.

32. Però, vet aquí, els nostres exèrcits són pocs per a defensar tantes ciutats i possessions.

33. Però nosaltres confiem en Déu, el qual ens ha donat la victòria sobre aquestes terres, de manera que hem obtingut aquelles ciutats i terres que eren nostres.

34. Ara, no sabem perquè el govern no ens envia més reforços; ni tampoc ho saben aquells homes que han pujat aquí.

35. No sabem, per tant, si no has reeixit i has retirat les forces en aquell cantó del país; si es així, no volem murmurar.

36. I si no és així, temem que no hi hagi alguna facció en el govern, pel que no ens enviïn més homes per al nostre ajut; perquè sabem que en tenen de molts més que els qui ens han enviat.

37. Però, vet aquí, això no té gens d’importància. Confiem que Déu ens alliberarà, tot i la feblesa del nostre exèrcit, sí, i ens deslliurarà de les mans dels nostres enemics.

38. Som a finals de l’any vint-i-nou, i ocupem les nostres terres. I els lamanites han fugit cap al país de Nefí.

39. Aquells fills del poble d’Ammon, dels quals he parlat tan favorablement, són amb mi a la ciutat de Mantí. I el Senyor els ha sostingut, sí, i els ha guardat de caure per l’espasa, a tal punt, que no s’ha mort ni un.

40. Però vet aquí, han rebut moltes ferides; així i tot, es mantenen ferms en aquella llibertat amb què Déu els ha fet lliures. I són estrictes en recordar-se del Senyor Déu de dia en dia. Sí, ells miren d’observar tothora els seus estatuts, i els seus judicis i manaments; i la seva fe és forta en les profecies, quant al que és a venir.

41. Ara, estimat germà Moroni, que el Senyor Déu nostre, que ens ha redimit i ens ha fet lliures, et conservi sempre a la seva presència. Sí, i que afavoreixi aquest poble per tal que reïxis en apoderar-te de tot el que els lamanites ens han pres, el qual era per al sosteniment nostre. I ara, vet aquí, poso terme a la meva epístola. Sóc Helaman, fill d’Alma.