1. Succeí que desprès de dos dies i dues nits, ja estaven per endur el seu cos i ficar-lo en un sepulcre que havien fet per a sepultar-hi els morts.

2. Ara la reina, havent sentit parlar de la fama d’Ammon, envià i demanà que anés fins a ella.

3. I succeí que Ammon féu el que li havien manat, i entrà a la reina, i desitjà saber què volia que fes.

4. I ella li digué: Els servents del meu marit m’han fet saber que ets un profeta d’un Déu sant, i que tens poder per a fer moltes obres poderoses en nom seu.

5. Per tant, si és així el cas, desitjo que entris a veure el meu marit, perquè ja fa dos dies i dues nits que jeu al seu llit; i alguns diuen que no està mort, però d’altres afirmen que sí ho és, i que fa fortor i deu posar-se al sepulcre. Però per a mi, no en fa pas de fortor.

6. Era això el que Ammon desitjava, perquè sabia que el rei Lamoni estava sota el poder de Déu. Sabia que el fosc vel de la incredulitat s’estava expulsant de la seva ment, i que la llum que li iŀluminava la ment — que era la llum de la glòria de Déu, la qual era llum meravellosa de la seva bondat — sí, que aquesta llum li havia infós tanta alegria a la seva ànima, dissipat ja el núvol de tenebres, i la llum de la vida eterna s’havia encès dins la seva ànima. Sí, sabia que aquesta havia dominat el cos natural del rei, i que fou transportat en Déu —

7. Per això, el que en desitjava la reina era el seu únic desig. Per tant, entrà a veure el rei, conforme a la petició de la reina. I el mirà, i sabia que no estava mort.

8. I digué a la reina: No està mort, sinó que dorm en Déu; i l’endemà s’aixecarà altra vegada. No l’enterreu, per tant.

9. I Ammon li digué: Creus això? I ella li digué: No tinc altre testimoni més que la teva paraula i la dels nostres servents; així i tot, crec que es farà segons el que has dit.

10. I Ammon li va dir: Beneïda ets per la teva immensa fe. Jo et dic, dona, que no hi ha hagut una fe tan gran entre tot el poble nefita.

11. I succeí que ella vetllà al costat del llit del seu espòs, des d’aquell moment fins l’hora de l’endemà que Ammon assenyalà que havia d’aixecar-se.

12. I es va aixecar segons havia dit Ammon; i en llevar-se, estengué la mà a la dona, i li digué: Beneït sigui el nom de Déu i beneïda ets tu.

13. Perquè tan certament com tu vius, vet aquí, que jo he vist el meu Redemptor. I ell vindrà i naixerà d’una dona, i redimirà tothom que cregui en el seu nom. Ara, quan hagué dit això, el cor se li inflà, i s’ajagué altra vegada de goig; i la reina també s’ajagué, abatuda per l’Esperit.

14. Ara, Ammon, en veure que l’Esperit del Senyor es vessava segons les seves pregàries, damunt els lamanites, els seus germans, els qui havien estat motiu de tanta dolença entre els nefites, o entre tot el poble de Déu, a causa de les seves malvestats i les seves tradicions, caigué de genolls i es posà a vessar l’ànima en oració i acció de gràcies a Déu, pel que havia fet pels seus germans. I també restà abatut de goig; i així tots tres s’havien ajagut a terra.

15. Ara, quan els servents del rei hagueren vist que havien caigut, també començaren a implorar Déu, perquè el temor del Senyor s’havia apoderat d’ells també, ja que foren els que s’havien presentat davant el rei i li havien testificat del gran poder d’Ammon.

16. I succeí que invocaren el nom del Senyor amb la seva força, fins que tots hagueren caigut a terra, fora d’una dona lamanita, anomenada Abish, la qual s’havia convertit al Senyor feia molts anys, per motiu d’una visió extraordinària del seu pare —

17. Així, havent estat convertida al Senyor, i no havent-lo fet saber mai a ningú, en veure que tots els servents de Lamoni havien caigut a terra, i que també la seva senyora, la reina, i el rei, i Ammon, jeien prostrats a terra, sabia que era pel poder de Déu. I suposava que si en aquesta oportunitat feia saber al poble el que havia succeït entre ells, en presenciar aquella escena, els faria creure en el poder de Déu; per tant, va córrer de casa en casa, notificant el poble.

18. I començaren a congregar-se a la casa del rei. I hi va anar una multitud, i restaren astorats de veure prostrats a terra el rei, la reina i els seus servents, tots jaguts com si estiguessin morts. I també hi veieren Ammon, i heus aquí, que era nefita.

19. Llavors la gent es posà a murmurar entre ells, dient alguns que era un gran mal que havia caigut damunt ells, o damunt el rei i la seva casa, perquè havia deixat que el nefita restés en el país.

20. Però d’altres els reprenien, dient: El rei s’ha atret aquest mal sobre la seva casa perquè matà els servents que havien deixat escampar els ramats a les aigües de Sebús.

21. I també els reprenien aquells homes que s’havien posat a les aigües de Sebús i havien espargit els ramats que eren del rei, perquè estaven enutjats amb Ammon a causa dels seus germans que ell els hi havia matat, tot defensant els ramats del rei.

22. I un d’ells, el germà del qui havia caigut sota l’espasa d’Ammon, molt enfadat amb Ammon, li tragué l’espasa i s’avançà per deixar-la caure sobre Ammon i matar-lo. I en aixecar l’espasa per a colpir-lo, heus aquí que va caure mort.

23. Ara veiem que Ammon no podia ésser occit, puix que el Senyor havia dit a Mossíah, el seu pare: Jo el salvaré, i li serà segons la teva fe — per tant, Mossíah el va encomenar al Senyor.

24. I succeí que quan la multitud veié que l’home que li havia aixecat l’espasa contra Ammon, havia caigut mort, la por s’apoderà de tots, i cap no s’atreví a allargar la mà per a tocar ni ell, ni aquells que romanien caiguts. I començaren a meravellar-se entre ells una altra vegada, de quina seria la causa d’aquest gran poder, o què significarien totes aquestes coses.

25. I succeí que hi havia molts d’entre ells que deien que Ammon era el Gran Esperit, i d’altres que deien que l’havia enviat el Gran Esperit.

26. Però uns altres els reprenien, dient que era un monstre enviat pels nefites per a turmentar-los.

27. I n’hi havia alguns que deien que Ammon era enviat pel Gran Esperit per a afligir-los a causa de les seves iniquitats; i que era el Gran Esperit que sempre havia atès els nefites, que sempre els havia deslliurat de les seves mans; i deien que era aquest Gran Esperit que havia destruït tants dels seus germans, els lamanites.

28. I així començà a haver-hi una disputa molt acalorada entre ells. I mentre estaven barallant-se, la serventa arribà que havia fet reunir la multitud, i quan veié la disputa entre ells, s’entristí molt, fins a plorar.

29. I succeí que s’avançà i prengué la reina de la mà, per a mirar d’aixecar-la de la terra. I tan aviat que li tocà la mà, es posà dempeus i exclamà amb veu forta, dient: Oh Jesús beneït, que m’has salvat d’un infern terrible! Oh Déu beneït, tingues misericòrdia d’aquest poble!

30. I quan hagué dit això, picà de mans, plena de goig, i dient moltes coses que no s’entenien. I després de fer això, agafà el rei Lamoni de la mà i aquest s’aixecà i es posà dempeus.

31. I ell, veient encontinent la disputa que hi havia entre el seu poble, s’avançà i començà a reprendre’ls i a ensenyar-los les paraules que havia escoltat de la boca d’Ammon; i tots els qui escoltaren les seves paraules cregueren, i es convertiren al Senyor.

32. Però n’hi va haver molts que no volgueren escoltar les seves paraules, i se n’anaren pel seu camí.

33. I succeí que quan Ammon s’aixecà, també els ensenyà, i igualment feren tots els servents de Lamoni; i tots varen proclamar al poble el mateix: que el seu cor havia canviat, que ja no tenien més afany de fer el mal.

34. I molts declararen al poble que havien vist àngels i havien conversat amb ells; i així els havien dit coses de Déu i de la seva justícia.

35. I succeí que molts cregueren en les seves paraules; i tots els qui cregueren foren batejats; i esdevingueren un poble just, i establiren una església entre ells.

36. Així començà l’obra del Senyor entre els lamanites. Així el Senyor començà a vessar el seu Esperit sobre ells; i veiem que el seu braç s’estén a tot poble que es penedeix i creu en el seu nom.