1. I succeí que els amalequites i els amulonites i els lamanites que es trobaven en el país d’Amuló, i també en el d’Hèlam i en el de Jerusalem, i en fi, en tots els paísos al voltant, que no s’havien convertit ni s’havien pres el nom d’anti-nefí-lehites, foren moguts a ira pels amalequites i amulonites, contra els seus germans.

2. I augmentà tant el seu odi contra ells, que començaren a rebeŀlar-se contra el seu rei, fins al punt de no voler-lo ja com rei. Per això prengueren les armes contra el poble d’Anti-Nefí-Lehí.

3. Ara, el rei conferí el regne al seu fill, i li donà el nom d’Anti-Nefí-Lehí.

4. I el rei morí el mateix any que els lamanites començaren els preparatius de guerra contra el poble de Déu.

5. I quan Ammon i els seus germans, i tots els qui havien pujat amb ells, veieren els preparatius dels lamanites de destruir els seus germans, es dirigiren al país de Madian; i allí Ammon trobà tots els seus germans. Des d’allí varen anar a la terra d’Ismael per tal de consultar amb Lamoni, i també amb el seu germà, Anti-Nefí-Lehí, del que havien de fer per a defensar-se contra els lamanites.

6. Ara, no n’hi va haver cap ànima dels qui s’havien convertit al Senyor que volgués prendre armes contra els seus germans; ni tan sols volgueren fer preparatius de guerra. I àdhuc el mateix rei els manà que no ho fessin,

7. Aquestes són les paraules que va dir al seu poble sobre l’assumpte: Dono gràcies al meu Déu, estimat poble, que el nostre gran Déu, en bondat, ens hagi enviat aquests germans nostres, els nefites, per a predicar-nos i persuadir-nos de les tradicions dels nostres pares malvats.

8. Sí, heus aquí, dono gràcies al meu gran Déu, que ens hagi donat una porció del seu Esperit, per ablandir-nos el cor, fins a obrir relacions amb aquests germans, els nefites.

9. I heus aquí que també agraeixo al meu Déu, que per obrir aquesta correspondència, ens hem convençut dels nostres pecats i dels molts assassinats que hem comès.

10. I també li agraeixo al meu Déu, sí, al meu gran Déu, que ens ha concedit de penedir-nos d’aquestes coses, i també perquè ens ha perdonat aquests molts pecats i assassinats que hem comès, i ens ha tret la culpa del nostre cor, pels mèrits del seu Fill.

11. I ara, germans meus, puix que això ha estat tot el que hem pogut fer (com que érem els més perduts de tot el gènere humà) per tal de penedir-nos de tots els nostres pecats i dels molts assassinats que hem comès, i de fer que Déu ens els llevés del cor, ja que tot el que podíem fer era de penedir-nos prou davant Déu, perquè ens llevés la nostra taca.

12. Ara, caríssims germans, ja que Déu ens ha llevat les nostres taques, i les nostres espases han esdevingut llustroses, llavors, que no les taquem mai més amb la sang dels nostres germans.

13. Heus aquí, us dic: No! Retinguem les nostres espases perquè no es taquin amb la sang dels nostres germans; car potser si les taquéssim altra vegada, ja no es podrien rentar llustroses mitjançant la sang del Fill del nostre gran Déu, la qual serà vessada per a l’expiació dels nostres pecats.

14. I el gran Déu s’ha compadit de nosaltres i ens ha fet saber aquestes coses perquè no moríssim. Sí, i ens ha donat a conèixer aquestes coses per endavant, perquè estima les nostres ànimes tal com estima els nostres fills. Per això, en la seva misericòrdia, ens visita pels seus àngels, perquè ens sigui comunicat el pla de salvació, a nosaltres igual com a les generacions futures.

15. Oh, que n’és de misericordiós el nostre Déu! I ara, com que això ha estat tant com hem pogut fer perquè ens siguin tretes les nostres taques i que les nostres espases siguin fetes llustroses, amaguem-les, perquè es conservin llustroses, com a testimoniatge al nostre Déu, en el dia final, o en el dia en què serem portats a comparèixer davant ell per a ésser jutjats, que no hàgim tacat les nostres espases en la sang dels nostres germans, des que ell ens impartí la seva paraula, i per ella ens ha netejat.

16. I ara, germans meus, si els nostres germans cerquen de destruir-nos, heus aquí, amagarem les nostres espases, sí, les enterrarem al fons de la terra, perquè es conservin llustroses, com a testimoniatge que no les hem usat mai, en l’últim dia. I si els nostres germans ens destrueixen, heus aquí que anirem cap al nostre Déu, i serem salvats.

17. I succeí que quan el rei acabà de parlar aquestes paraules — i tot el poble es trobava aplegat — varen prendre les espases i totes les armes fetes per al vessament de la sang humana, i les enterraren al fons de la terra.

18. Això ho feren perquè, a la seva vista, era un testimoniatge a Déu, i també als homes, que mai més no tomarien a usar armes altra vegada, per a vessar la sang humana. I ho feren, atestiguant i pactant amb Déu, que més be que vessar la sang dels seus germans, donarien la pròpia vida; i que més bé que treure d’un germà, li donarien a ell; i que més bé que passar els seus dies en la peresa, treballarien abundosament amb les seves mans.

19. I així, veiem que quan aquests lamanites foren duts a creure i conèixer la veritat, eren ferms, i preferien sofrir fins a la mort, abans que cometre el pecat. I així veiem que enterraren les seves armes de pau, o enterraren les armes de guerra per a la pau.

20. I succeí que els seus germans lamanites feren preparatius per a la guerra, i pujaren a la terra de Nefí amb l’intent de matar el rei i de posar-ne un altre al seu lloc, i també de destruir el poble d’Anti-Nefí-Lehí del país.

21. Ara, quan el poble va veure que venien contra ells, anaren a l’encontre i es prosternaren al seu pas a terra, i començaren a invocar el nom del Senyor. I així es mantenien en esta actitud quan els lamanites començaven a caure al seu damunt i a matar-los amb l’espasa.

22. I així, sense trobar cap resistència, en mataren mil i cinc. I sabem que són beneïts, perquè han anat a habitar amb el seu Déu.

23. I quan els lamanites veieren que els seus germans no fugirien de l’espasa, ni es desviaven cap a dreta ni a esquerra, sinó que s’ajeien i morien, i lloaven Déu a l’acte de morir sota l’espasa —

24. Ara, quan els lamanites veien això, desistiren de matar-los; i n’hi havia molts dels quals se’ls havia commogut el cor pels seus germans que havien caigut, car es penedien del que havien fet.

25. I succeí que deposaren les seves armes de guerra i no les volgueren tornar a agafar, perquè els punxaven els assassinats que havien comès; i varen ajeure’s igual que els seus germans, tot confiant en la clemència d’aquells que els tenien alçat el braç per a matar-los.

26. I succeí que s’afegiren al poble de Déu aquell dia, més que el nombre dels que s’havien mort; i aquells que foren matats eren justos, per tant, no tenim motius per a dubtar que no s’hagin salvat.

27. No n’hi havia cap home dolent que morís entre ells, però hi havia més de mil que foren portats al coneixement de la veritat. Així, veiem que el Senyor obra de moltes maneres per a la salvació del seu poble.

28. Ara, el nombre més gran d’entre els lamanites, que mataren tants dels seus germans, eren amalequites i amulonites, essent la part més gran d’ells de l’orde dels nehors.

29. I entre els qui s’ajuntaren al poble del Senyor, no hi havia cap amalequita o amulonita, ni dels de l’orde de Nehor, sinó que tots foren descendents literals de Laman i Lemuel.

30. Així podem discernir clarament, que quan un poble ha estat iŀluminat per l’Esperit de Déu, i ha tingut gran coneixença de les coses que pertanyen a la justícia, i llavors decau en el pecat i en la transgressió, es torna més empedreït, i així la seva condició esdevé més mala que si mai no haguessin conegut aquestes coses.