1. Succeí que al començament de l’any trenta del govern dels jutges, en el segon dia del primer mes, Moroni va rebre una epístola d’Helaman declarant-li els afers del poble en aquell cantó del país.

2. Aquestes són les paraules que li escrigué: Caríssim germà Moroni, tant en el Senyor com en les tribulacions de la nostra guerra; estimat germà, tinc alguna cosa a dir-te sobre la nostra guerra en aquesta part del país.

3. Dos mil d’entre els fills d’aquells homes que Ammon va portar de la terra de Nefí — ja saps que són descendents de Laman, el fill gran del nostre pare Lehí;

4. I no necessito explicar-te de nou de les seves tradicions o la seva incredulitat, perquè ja saps de tot allò ben bé —

5. Per això en tinc prou de dir-te que dos mil d’aquests joves han pres les armes de guerra, i m’han demanat que jo fos el seu cap. I hem sortit a defensar la nostra pàtria.

6. També coneixes el jurament que feren els seus pares, que no prendrien les armes de guerra contra els seus germans en vessar sang.

7. Però en l’any vint-i-sis, quan veieren les afliccions i tribulacions que patíem per ells, estaven a punt de trencar el jurament que havien fet i de prendre les armes en defensa nostra.

8. Però jo no vaig permetre que trenquessin aquesta aliança que havien fet, tot confiant que Déu ens donaria fortalesa, de manera que no hauríem de patir més, per motiu d’acomplir el jurament que havien fet.

9. Però hi ha una cosa en què podem tenir gran alegria. Perquè vet aquí, en l’any vint-i-sis, jo, Helaman, vaig sortir al front d’aquests dos mil joves cap a la ciutat de Judea, per a ajudar Antipus, que tu havies posat com a cabdill sobre la gent d’aquella part del país.

10. I jo vaig ajuntar els meus dos mil fills (perquè són dignes d’anomenar-se fills) a l’exèrcit d’Antipus, reforç que li féu alegrar-se fora mida, puix que el seu exèrcit havia estat reduït pels lamanites; perquè les forces d’ells havien matat un nombre considerable dels nostres homes, cosa de la qual ens hem de doldre.

11. Malgrat tot, però, podem consolar-nos en aquest punt, que han mort en la causa de la seva pàtria i del seu Déu, i són feliços.

12. I els lamanites també havien fet molts presoners, tots ells capitans en cap, ja que no han perdonat la vida de cap altre. Suposem que aquests actualment són a la terra de Nefí, si és que no els han mort.

13. Ara, aquestes són les ciutats que els lamanites han pres, vessant la sang de tants dels nostres valents:

14. El país de Mantí, o ciutat de Mantí, la ciutat de Zeezrom, la de Cumeni i la d’Antipara.

15. Aquestes són les ciutats que posseïen quan jo vaig arribar a la ciutat de Judea. I hi vaig trobar Antipus i els seus homes treballant amb totes les forces per a fortificar la ciutat.

16. Sí, i es trobaven abatuts, tant en cos com en esperit, perquè havien lluitat valentament de dia, i de nit s’afanyaven per tal de conservar les seves ciutats. I així havien patit greus afliccions de tota mena.

17. Ara, estaven resoluts a reeixir en aquest lloc o a morir. Ja podràs, doncs, imaginar-te la gran esperança i goig que aquesta petita força que jo em vaig dur, sí, aquests fills meus, els va infondre.

18. I succeí que quan els lamanites veieren que Antipus havia rebut més reforços per al seu exèrcit, foren obligats, per ordre d’Ammoron, a no sortir a la batalla contra la ciutat de Judea ni contra nostre.

19. I així ens va afavorir el Senyor, perquè si ens haguessin escomès quan érem febles, tal volta haurien destruït el nostre petit exèrcit; però així ens en salvàrem.

20. Ammoron els manà que conservessin aquelles ciutats que havien pres. I així va acabar l’any vint-i-sis. Al començament de l’any vint-i-set, ja estàvem preparats per a la defensa, tant nosaltres com la nostra ciutat.

21. I desitjàvem que els lamanites ens escometessin, ja que nosaltres no volíem atacar-los en les seves fortificacions.

22. I mantinguérem espies tot al voltant per tal de guaitar els moviments dels lamanites, que no ens passessin ni de dia ni de nit, per a anar a l’atac contra les nostres altres ciutats, més al nord.

23. Perquè sabíem que els habitants d’aquelles ciutats no eren prou forts per a encontrar-se amb ells. Per això, si passaven prop nostre, volíem caure sobre la reraguarda d’ells, i així escometre’ls per la reraguarda al mateix temps que els encontraven al davant. Vàrem estimar que així els podríem vèncer, però en aquest desig nostre fórem frustrats.

24. No s’atreviren a passar per on érem nosaltres ni amb tot l’exèrcit, ni amb una part, de por que no fossin prou forts i que fossin morts.

25. Ni tampoc no s’atreviren a marxar contra la ciutat de Zarahemla; ni gosaren creuar les deus del riu Sidó, cap a la ciutat de Nefíah.

26. I així, amb les seves forces, estaven resoluts a mantenir aquelles ciutats que havien pres.

27. Ara, succeí que en el segon mes d’aquest any, ens arribaren moltes provisions de part dels pares dels meus dos mil fills.

28. I també ens feren arribar dos mil homes des del país de Zarahemla. Així estàvem preparats amb deu mil homes i amb provisions per a ells, i també per a les seves dones i fills.

29. I els lamanites, veient que cada dia augmentàvem en força i que ens arribaven provisions per al nostre sosteniment, començaren a témer i a fer alguna sortida si per cas es pogués posar terme al que ens arribessin provisions i reforços.

30. Ara, quan veiérem que els lamanites s’inquietaven d’aquesta manera, desitjàvem assajar-los un estratagema. Per això Antipus em donà l’ordre de sortir amb els meus fills joves cap a una ciutat veïna, com si anéssim a portar-hi provisions.

31. I havíem de passar prop de la ciutat d’Antipara, com si ens encaminéssim a una ciutat de més enllà, prop de la vora de la mar.

32. I succeí que sortirem, com si portéssim provisions a aquella ciutat.

33. I Antipus sortí amb una part del seu exèrcit, deixant els altres per a defensa de la ciutat; però no va marxar fins que jo, amb el meu petit exèrcit, me’n vaig anar i em vaig apropar a la ciutat d’Antipara.

34. Ara, l’exèrcit més fort dels lamanites estava estacionat a la ciutat d’Antipara, sí, el més nombrós.

35. I quan els seus espies els informaren, sortiren amb el seu exèrcit i marxaren contra nostre.

36. Però succeí que nosaltres fugírem davant seu, cap al nord. Així fou com vàrem atreure’ns l’exèrcit més poderós dels lamanites;

37. Sí, encara fins a una distància considerable, en tant que quan veieren que l’exèrcit d’Antipus els perseguia amb tot braó, no feren marrada, ni a dreta ni a esquerra, sinó que prosseguiren la marxa en línia recta darrera nostre. I, tal com hem de suposar, tenien la intenció d’occir-nos abans que Antipus no els atrapés, per tal de no trobar-se rodejats pels nostres homes.

38. Ara, Antipus, veient el perill en què ens trobàvem, accelerà la marxa del seu exèrcit. Però ja era de nit, i els lamanites no ens aconseguiren, ni tampoc Antipus els atrapà; per tant, acampàrem per a la nit.

39. I succeí que abans de l’alba, vet aquí, que els lamanites ja ens venien al darrera. Ara, nosaltres no érem prou forts per a lluitar contra ells, sí, jo no deixaria pas que els meus fillets caiguessin a les mans d’ells; per tant continuàrem la marxa i prenguérem el camí per l’erm.

40. Ara, ells no s’atrevien a girar ni a dreta ni a esquerra, per por de quedar aïllats; ni jo tampoc tombaria ni a dreta ni a esquerra per por que no m’atrapessin i que no els poguéssim fer front, sinó que ens matessin; i ells s’escaparien. De manera que continuàrem fugint per l’erm tot aquell dia, fins que es feia de nit.

41. I succeí que altra vegada, a trenc d’alba, veiérem els lamanites al damunt nostre, i fugírem davant d’ells.

42. Però quan feia poc que ens perseguien, es varen deturar; i era el matí del tercer dia del setè mes.

43. Ara, si Antipus els havia encalçat, no sabíem, però vaig dir als meus homes: Heus aquí que no sabem si s’han deturat per tal que els presentem batalla, a fi d’agafar-nos en la seva parany.

44. Per tant, què en penseu, fills meus? Voldreu anar a combatre’ls?

45. Ara et dic, estimat germà Moroni, que no havia vist mai tant de coratge, no, ni entre tots els nefites!

46. Perquè tal com jo els anomenava sempre fills meus (perquè tots eren molt joves), el mateix em contestaren: Pare, vet aquí que el nostre Déu està amb nosaltres i no permetrà que caiguem; així doncs, sortim. Nosaltres no mataríem els nostres germans, si ens deixaven en pau. Marxem, doncs, abans que no desfacin l’exèrcit d’Antipus.

47. Ara, mai no havien lluitat; amb tot, no temien gens la mort. I pensaven més en la llibertat dels seus pares que en la pròpia vida. Sí, les seves mares els havien ensenyat que si no dubtaven, Déu els deslliuraria.

48. I em repetiren les paraules de les seves mares, dient: Nosaltres no dubtem que les nostres mares ho sabien.

49. I succeí que em vaig girar amb els meus dos mil contra aquests lamanites que ens havien perseguit; i vet aquí, que els exèrcits d’Antipus els havien aconseguit i havia començat una batalla terrible.

50. L’exèrcit d’Antipus, las d’una marxa tan llarga en tan poc temps, estava a punt de caure en mans dels lamanites. I si jo no hagués fet marxa enrera amb els meus dos mil, els lamanites haurien obtingut el seu propòsit.

51. Perquè Antipus i molts dels seus caps havien caigut sota l’espasa, tant era la seva fatiga ocasionada per les presses de la marxa. Per tant, els homes d’Antipus, confosos per la mort dels seus caps, començaren a cedir davant els lamanites.

52. I succeí que els lamanites prengueren ànims, i es posaren a perseguir-los. Així, els lamanites els perseguien plens de vigor quan Helaman els caigué damunt la seva reraguarda amb els seus dos mil. Començaren a matar-ne tants, fins a tal punt que tot l’exèrcit dels lamanites es deturà i es girà contra Helaman.

53. Ara, quan la gent d’Antipus va veure que els lamanites es giraven, es varen refer i tornaren a atacar la reraguarda dels lamanites.

54. Llavors fou quan nosaltres, el poble de Nefí, el poble d’Antipus i jo, amb els meus dos mil, vàrem rodejar els lamanites i els vàrem matar, sí, fins que es veieren obligats a rendir les armes de guerra i també ells mateixos, com a presoners de guerra.

55. I succeí que quan se’ns rendiren, vaig comptar els joves que havien batallat amb mi, de por que molts no haguessin mort.

56. Però, vet aquí, amb gran alegria meva, no n’havia mort cap, ni un sol; sí i s’havien batut com si tinguessin la força de Déu; sí, mai no s’havien conegut homes que lluitessin amb una força tan miraculosa. I caigueren sobre els lamanites amb tant de força que els espaordiren, i per això els, lamanites es rendiren com presoners de guerra.

57. I com que no teníem lloc on guardar els presoners i mantenir-los separats dels exèrcits dels lamanites, els vàrem enviar al país de Zarahemla junt amb una part dels qui quedaven de l’exèrcit d’Antipus. I els altres els vaig ajuntar als meus joves ammonites, i prenguérem marxa cap a la ciutat de Judea.