1. Ara, mentre Ammon ensenyava així el poble de Lamoni sense parar, tornarem a la relació d’Aaron i dels seus germans. Doncs, després que ell va marxar del país de Middoni, fou conduït per l’Esperit a la terra de Nefí, fins a la casa del rei que governava tot el país, excepte el país d’Ismael; i era el pare de Lamoni.

2. I succeí que entrà a ell, al palau reial, junt amb els seus germans, i s’inclinà davant el rei i digué: Vet aquí, oh rei, som els germans d’Ammon, els qui tu has alliberat de la presó.

3. Ara, oh rei, si ens perdones la vida, serem els teus servents. I el rei els digué: Aixequeu-vos, perquè us concediré la vida, i no permetré que sigueu els meus servents; més bé insisteixo que m’ensenyeu, ja que la meva ment ha estat una mica inquieta a causa de la generositat i grandesa de les paraules del vostre germà Ammon. I vull saber el motiu perquè ell no ha pujat des de Middoni amb vosaltres.

4. I Aaron digué al rei: Vet aquí, l’Esperit del Senyor l’ha cridat per un altre camí. Se n’ha anat al país d’Ismael a instruir el poble de Lamoni.

5. Llavors el rei els digué. Què és el que heu dit de l’Esperit del Senyor? Es això el que m’inquieta.

6. I a més, què significa el que digué Ammon: Si us penediu sereu salvats, i si no us penediu sereu rebutjats en el darrer dia?

7. I Aaron li respongué i li digué: Creus que hi ha un Déu? I el rei digué: Sé que els amalequites diuen que hi ha un Déu, i els he concedit que construïssin santuaris, perquè puguin reunir-s’hi per a adorar-lo. I si tu dius que hi ha un Déu, vet aquí, ho creuré.

8. I quan Aaron escoltà això, el cor començà a alegrar-se, i digué: Vet aquí, tan cert com tu vius, oh rei, hi ha un Déu.

9. I el rei digué: Es Déu aquell Gran Esperit que va portar els nostres pares des del país de Jerusalem?

10. I Aaron li digué: Sí, ell és aquest Gran Esperit, i creà totes les coses, tant en el cel com en la terra. Creus això?

11. I ell digué: Sí, crec que el Gran Esperit creà totes les coses, i desitjo que em diguis de totes aquestes coses, i creuré les teves paraules.

12. I succeí que quan Aaron veié que el rei li creuria les seves paraules, començà des de la creació d’Adam, tot llegint-li les escriptures al rei — com Déu va crear l’home a la seva imatge, i que li donà manaments, i que per motiu de la transgressió l’home havia caigut.

13. I Aaron li explanà les escriptures des de la creació d’Adam, exposant-li la caiguda de l’home, i el seu estat carnal, i també el pla de redempció que fou preparat des de la fundació del món, mitjançant el Crist, per a tots aquells que creguessin en el seu nom.

14. I d’ençà que l’home hagué caigut, no podia merèixer res per a si mateix; però els sofriments i la mort de Crist expien els seus pecats, mitjançant la fe i el penediment, i la resta. I que aquest li trenca els lligams de la mort perquè la tomba no tingui cap victòria, i que el fibló de la mort restés sumit en les esperances de la glòria. I Aaron va explicar totes aquestes coses al rei.

15. I succeí que quan Aaron li hagué explanat aquestes coses, el rei digué: Què he de fer per a obtenir aquesta vida eterna de la qual m’has parlat? Sí, què he de fer perquè naixi de Déu, havent-me arrencat del pit aquest esperit dolent, i rebut l’Esperit de Déu, perquè m’empleni de goig i que no sigui rebutjat en el darrer dia? Vet aquí, diu, donaré tot el que posseeixo, sí, abandonaré el meu regne per tal de rebre aquest gran goig.

16. Però Aaron li digué: Si tu desitges aquesta cosa, si t’humiliaràs davant Déu, sí, si et penediràs de tots els teus pecats i t’inclinaràs davant Déu i invocaràs el seu nom amb fe, creient que en rebràs, llavors obtindràs l’esperança que desitges.

17. I succeí que quan Aaron hagué dit aquestes paraules, el rei s’inclinà de genolls davant el Senyor, sí, fins es prosternà a terra, i clamà poderosament, dient:

18. Oh Déu, Aaron m’ha dit que hi ha un Déu; i si hi ha un Déu, i si tu ets Déu, fes-te conèixer a mi, i em desfaré de tots els meus pecats per tal de conèixer-te, perquè jo sigui alçat d’entre els morts, i salvat en el darrer dia. I quan el rei hagué dit aquestes paraules, fou ferit com de mort.

19. I succeí que els seus servents varen córrer a informar la reina de tot el que li havia passat al rei; i ella va arribar fins on era. I quan el veié jagut com si fos mort, i també a Aaron i els seus germans estant-se com si haguessin estat la causa de la seva caiguda, s’enutjà amb ells, i manà que els seus servents, o els servents del rei, els agafessin i els matessin.

20. Ara, els servents havien vist la causa de la caiguda del rei, per tant no s’atreviren a posar les mans damunt Aaron o els seus germans. I imploraren la reina, dient: Per què ens manes que matem aquests homes, quan, vet aquí, un d’ells és més poderós que tots nosaltres? Per tant, caurem davant seu.

21. Llavors, quan la reina veié el temor dels servents, també començà a tenir una gran por, no fos que algun mal li caigués al damunt. I manà als servents que sortissin i cridessin al poble, perquè matés Aaron i els seus germans.

22. Ara, quan Aaron va veure la determinació de la reina, coneixent també la duresa del cor del poble, temé que es congregués una multitud i hi hagués una gran baralla i disturbi entre ells. Així doncs, estengué la mà i alçà el rei de la terra, i li digué: Aixeca’t. I ell es posà dempeus, recobrant la seva força.

23. Això es féu en presència de la reina i de molts dels servents. I quan ho varen veure, en restaren molt meravellats, i començaren a témer. I el rei s’avançà i començà a ministrar-los; i els ensenyà, de manera que tota la seva casa es convertí al Senyor.

24. Ara, s’havia aplegat una multitud per causa del manament de la reina, i començaren a haver-hi serioses disputes entre ells a causa d’Aaron i els seus germans.

25. Però el rei es posà enmig d’ells i els adoctrinà; i s’apaivagaren envers Aaron i els qui estaven amb ell.

26. I succeí que quan el rei va veure que el poble s’havia apaivagat, féu que Aaron i els seus germans es posessin enmig de la multitud i que els prediquessin la paraula.

27. I succeí que el rei envià una crida per tot el país, entre tot el seu poble que vivia en tota la seva terra, als qui estaven en totes les regions al voltant, la qual terra afrontava fins al mar, cap a l’est i cap a l’oest, la qual estava separada del país de Zarahemla per una estreta faixa d’erm que s’estenia des del mar est fins al mar oest; i pels voltants dels marges de la costa del mar i de les fronteres de l’erm que quedava cap al nord vora el país de Zarahemla, travessant les fronteres de Mantí, per les deus del rio Sidó, passant des de l’est cap a l’oest. I així estaven separats els lamanites dels nefites.

28. Ara, els lamanites més ganduls vivien a l’erm, i havitaven tendes. I estaven escampats per l’erm cap a l’oest, en la terra de Nefí, sí, i també cap a l’oest del país de Zarahemla, en els marges de la costa del mar, i cap a l’oest en la terra de Nefí, en l’indret de la primera herència dels seus pares, i així afrontant les platges del mar.

29. També hi havia molts lamanites cap a l’est per la costa del mar, fins on els nefites els havien foragitat. De manera que els nefites estaven quasi rodejats pels lamanites. Així i tot, però, els nefites s’havien possessionat de tot el nord del país afrontant l’erm, per les deus del riu Sidó, des de l’est fins a l’oest, al voltant del costat de l’erm, cap al nord, fins que arrivaven al país que anomenaven Abundància.

30. I aquest afrontava la terra que anomenaven Desolació, estant aquesta tan al nord, que arribava fins al país que havia tingut població i que havia quedat destruïda (i dels ossos d’aquesta ja hem parlat), el que va descobrir el poble de Zarahemla, essent el lloc del seu primer desembarcament.

31. I des d’allí pujaren fins a l’erm cap al sud. Així la terra cap al nord s’anomenava Desolació, i la terra cap al sud, Abundància; i aquest és l’erm que està ple de tota mena d’animals salvatges, alguns dels quals havien vingut del país del nord cercant past.

32. Ara, sols era la distància d’una jornada i mitja de camí per a un nefita, sobre la ratlla Abundància i la terra de Desolació, des de l’est fins al mar de l’oest. I així el país de Nefí i el de Zarahemla estaven quasi rodejats d’aigua, havent-hi una petita llenca de terra entre el país del nord i el del sud.

33. I succeí que els nefites havien poblat la terra d’Abundància, des del mar de l’est fins al de l’oest. I així els nefites, en la seva saviesa, amb els seus guardes i els seus exèrcits, havien tancat els lamanites cap al sud, per tal que no obtinguessin més possessions al nord perquè no passessin per sobre la terra del nord.

34. Per tant, els lamanites no podien tenir possessions més que en la terra de Nefí, i l’erm al voltant. Ara, això era saviesa per als nefites — com que els lamanites els eren l’enemic, no permetien les seves afliccions per tots costats, i a més tindrien un país per on fugir, segons els seus desigs.

35. Ara jo, després d’haver dit això, retorno a la relació d’Ammon i d’Aaron, i Omner i Himni, i els seus germans.