Scriptures
4 Nefí 1


Quart Nefí

El Llibre de Nefí
Fill de Nefí, i un dels deixebles de Jesucrist

Relació del poble de Nefí, segons el seu registre.

Capítol 1

L’església de Jesucrist prospera. Els nefites i lamanites es converteixen. Tenen totes les coses en comú. Dos segles de justícia, seguits de divisions i degeneració. Amós i Ammaron, al seu torn, guarden els annals.

1. Succeí que passà l’any trenta-quatre, i també el trenta-cinc. I els deixebles de Jesús havien format una església de Crist per totes les terres de l’entorn. I tot el qui venia a ells i es penedia vertaderament dels seus pecats, era batejat en nom de Jesús, i també rebia l’Esperit Sant.

2. Succeí que en l’any trenta-sis, el poble fou tot convertit al Senyor, sobre tota la faç de la terra, tant nefites com lamanites. I no hi havia baralles ni disputes entre ells, i tothom tractava en justícia els uns amb els altres.

3. I tenien totes les coses en comú. Per tant, no hi havia ni rics ni pobres, ni esclaus ni lliures, sinó que foren tots alliberats, i participaven del do celestial.

4. Succeí que l’any trenta-set també va passar i encara continuava la pau en el país.

5. I hi havia obres grans i meravelloses que feien els deixebles de Jesús. Guarien malalts, ressuscitaven morts, i feien caminar els coixos, i que els cecs veiessin, i els sords sentissin, i obraven tot de miracles entre els fills dels homes. I no feien cap miracle sinó en el nom de Jesús.

6. Així passà l’any trenta-vuit i també el trenta-nou i el quaranta, el quaranta-un i el quaranta-dos, fins al quaranta-nou, i també l’any cinquanta, el cinquanta-un i el cinquanta-dos, fins al cinquanta-nou.

7. I el Senyor els féu prosperar moltíssim en el país, sí, fins a tal punt que aixecaren de nou les ciutats on s’havien incendiat.

8. I també feren reconstruir aquella gran ciutat de Zarahemla.

9. Però hi havia moltes ciutats que s’havien enfonsat, i les aigües pujaren al seu lloc. Per tant, aquestes no pogueren ésser reconstruïdes.

10. Ara, succeí que el poble de Nefí es féu fort i es multiplicà ràpidament, i esdevingué un poble molt bell i delitós.

11. Maridaven i prenien de muller, i eren beneïts d’acord amb la munió de promeses que els havia fet el Senyor.

12. I no anaven més pels ritus i ordenances de la llei de Moisès, sinó que caminaven pels manaments que havien rebut del seu Senyor i Déu, perseverant en el dejuni i la pregària, i en reunir-se sovint, alhora per a pregar i per a escoltar la paraula del Senyor.

13. Succeí que no hi havia cap baralla entre tot el poble, en tot el país, sinó que es feien grans miracles entre els deixebles de Jesús.

14. Així passà l’any setanta-un, i també el setanta-dos, sí, i en fi, fins al setanta-nou. I havien passat cent anys, i els deixebles de Jesús que ell havia escollit, se n’havien anat tots al paradís de Déu, fora dels tres que havien de romandre. I foren ordenats d’altres deixebles en lloc seu. També n’havien mort molts d’aquella generació.

15. Succeí que no hi havia cap baralla en tot el país, per l’amor de Déu que regnava en el cor del poble.

16. I no hi havia enveges ni lluites, ni tumults, ni prostitucions, ni mentides, ni assassinats, ni cap mena de lascívia. Certament que no podia haver-hi poble més feliç entre tots els pobles que havien estat creats per la mà de Déu.

17. No hi havia ni lladres ni assassins, ni tampoc lamanites ni cap mena de -ites, sinó que tots eren un de sol, fills de Crist i hereus del regne de Déu.

18. I que n’eren de beneïts! Perquè el Senyor els beneïa en tot el que feien. Sí, foren beneïts i prosperats fins que havien passat cent deu anys. I la primera generació després de Crist ja havia mort. I no hi havia cap baralla en tot el país.

19. Succeí que Nefí, el qui ha conservat aquest darrer registre (i el guardava damunt les planxes de Nefí), va morir, i el seu fill, Amós, el va continuar en lloc seu. I el va escriure també damunt les planxes de Nefí.

20. I feia vuitanta-quatre anys que el guardà, i encara regnava la pau en el país, fora d’una petita part del poble que s’havia revoltat de l’església i s’havia pres el nom de lamanites. Per això, altra vegada començava a haver-hi lamanites en la terra.

21. Morí també Amós (i foren cent noranta-quatre anys des de la vinguda de Crist); i el seu fill Amós guardà el registre en lloc seu. També el va escriure damunt les planxes de Nefí, i també en el llibre de Nefí, que és aquest llibre.

22. Succeí que havien passat dos-cents anys. I de la segona generació havien mort gairebé tots, menys uns quants.

23. Ara, jo, Mormó, voldria que sabéssiu que el poble s’havia multiplicat tant que s’havia escampat per tota la superfície de la terra. Havien esdevingut rics fora mida, a causa de la seva prosperitat en Crist.

24. Llavors, en aquest any dos-cents un, començà a haver-hi entre ells d’aquells que s’havien inflat d’orgull, tal com en vestir robes luxoses i tota mena de perles fines i les coses exquisides del món.

25. I a partir d’aquesta època, ja no tenien més els béns ni les subsistències en comú.

26. Començaven a dividir-se en classes. I es posaven a bastir esglésies per tal de fer-ne un guany, i a negar la veritable església de Crist.

27. I succeí que quan havien passat dos-cents deu anys, hi havia moltes esglésies en el país, sí, esglésies que deien que coneixien el Crist, i amb tot, negaven la més gran part del seu evangeli, fins que assentien tota mena d’iniquitats, i administraven allò que era sagrat a aquell al qual ho havia estat prohibit a causa de la seva indignitat.

28. Aquesta església es multiplicava fora mida a causa de la iniquitat, i del poder de Satanàs que s’arrapava del seu cor.

29. A més, hi havia una altra església que negava el Crist. Aquests perseguien els de la veritable església de Crist, per la seva humilitat i creença en Crist; i els menyspreaven a causa dels molts miracles que es feien entre ells.

30. Així que exercien poder i autoritat sobre els deixebles de Jesús que romanien amb ells. Els tancaven a la presó, però pel poder de la paraula de Déu que hi havia en ells, les presons es partien per la meitat i en sortien, fent tot de grans miracles entre el poble.

31. Així i tot, i malgrat tots aquests miracles, el poble s’empedreia de cor, i cercava de matar-los, igual com els jueus a Jerusalem provaven de donar mort a Jesús, segons la paraula d’ell.

32. I els llançaven dintre de forns encesos i en sortien sense rebre cap dany.

33. També els tiraven dins les coves de bèsties salvatges, i ells jugaven amb les feres com el nen amb un anyell. I en sortien sense tenir cap dany.

34. Tot i així, el poble s’empedreia de cor, perquè els menaven molts sacerdots i falsos profetes a bastir moltes esglésies, i a cometre tota mena d’iniquitats. I ferien el poble de Jesús, però el poble de Jesús no els tornava a ferir. I així dequeien en la incredulitat i en la iniquitat, d’any en any, fins que hagueren passat dos-cents trenta anys.

35. Ara, succeí que en aquest any, sí, l’any dos-cents trenta-un, hi havia una gran divisió entre el poble.

36. I succeí que aquest any sorgí un grup que s’anomenà nefites, i eren vertaders creients en Crist; i entre ells hi havia aquells que els lamanites anomenaven jacobites, josepites i zoramites.

37. Així doncs, els vertaders creients en Crist i els vertaders devots de Crist (i entre ells es trobaven els tres deixebles de Jesús que havien de romandre), es deien nefites, jacobites, josepites i zoramites.

38. I succeí que els qui rebutjaven l’evangeli foren anomenats lamanites, lemuelites i ismaelites. I no és que decaiguessin pas en la incredulitat, sinó que es rebeŀlaren voluntàriament contra l’evangeli de Crist. I ensenyaven als seus fills a no creure, tal com els seus pares feien, decaient-hi des del principi.

39. I fou per causa de la iniquitat i de les abominacions dels seus pares, tal com ho era al començament. Foren ensenyats a odiar els fills de Déu, com els lamanites foren instruïts a avorrir els fills de Nefí des del començament.

40. I succeí que ja havien transcorregut dos-cents quaranta-quatre anys, i així anaven els afers del poble. La part més dolenta del poble es feia forta, i esdevenia molt més nombrosa que el poble de Déu.

41. Persistien en bastir esglésies per a ells, i les ornaven amb tota mena d’objectes preciosos. Així passaren dos-cents cinquanta anys, i també dos-cents seixanta anys.

42. I succeí que la part dolenta del poble començà altra vegada a ordir les secretes combinacions i els juraments de Gadianton.

43. I els qui s’anomenaven el poble de Nefí també començaren a enorgullir-se de cor, a causa de les seves immenses riqueses, i a tornar-se vanitosos com els seus germans, els lamanites.

44. Des d’aquell moment els deixebles començaren a entristir-se pels pecats del món.

45. I succeí que quan hagueren passat tres-cents anys, tant els nefites com els lamanites s’havien tornat molt malvats, tant els uns com els altres.

46. I els lladres de Gadianton s’escampaven per tota la superfície del país; i no hi havia cap just sinó els deixebles de Jesús. I el poble s’arreplegava or i plata en abundància, i traficava en tota mena de mercaderies.

47. Succeí que quan hagueren passat tres-cents cinc anys (i el poble encara restava en la perversitat), morí Amós. I el seu germà Ammaron guardà el registre en lloc seu.

48. I quan hagueren passat tres-cents vint anys, Ammaron, constrenyit per l’Esperit Sant, amagà els registres que eren sagrats, sí, tots els annals que s’havien transmès de generació en generació, dels que eren sagrats, fins a l’any tres-cents vint des de la vinguda de Crist.

49. I els amagà per al Senyor, a fi que tornessin altra vegada a la resta de la casa de Jacob, segons les profecies i promeses del Senyor. Així acaba el registre d’Ammaron.