Scriptures
Alma 47


Capítol 47

Amalickíah, per perfídia, es fa proclamar rei dels lamanites. La seva terrible perversitat.

1. Tornarem ara en el nostre relat, a Amalickíah i als qui fugiren amb ell a l’erm. Perquè acompanyat dels qui l’havien seguit, pujà a la terra de Nefí, entre els lamanites, i els incità a ira contra el poble de Nefí, fins que el rei dels lamanites va estendre una crida per tot el país, entre tot el poble, per tal que s’apleguessin altra vegada i anessin a lluitar contra els nefites.

2. I succeí que quan la crida havia circulat entre ells, s’ompliren de temor. Sí, temien de disgustar el rei, i també d’anar a combatre els nefites, per por de perdre la vida. I no volgueren, o els més no volien, obeir la comanda del rei.

3. Ara, el rei s’enfurià per la seva desobediència. Per tant, donà a Amalickíah el comandament d’aquella part del seu exèrcit que obeïa les seves ordres, i li manà que anés i compeŀlís els altres a les armes.

4. Això era el que volia Amalickíah, puix que, essent home molt subtil en fer la maldat, ideà el pla dins el seu cor, de destronar el rei dels lamanites.

5. I ja havia aconseguit el comandament d’aquells lamanites que anaven a favor del rei; i cercà de congraciar-se amb aquells que no li eren obedients. Per això, anà cap al lloc anomenat Onida, que era on havien fugit tots els lamanites. Perquè, havent descobert que s’apropava l’exèrcit, i suposant que venia a destruir-los, fugiren cap a Onida, la plaça d’armes.

6. I havien nomenat un home per a rei i capitost d’ells, decidits amb la ment resoluda, que no els obligarien a sortir contra els nefites.

7. I succeí que s’havien ajuntat al cimal de la muntanya anomenada Antipas, per a preparar-se per la batalla.

8. Però Amalickíah no tenia cap intenció de presentar batalla, segons les ordres del rei, sinó que el seu propòsit era el de congraciar-se amb els exèrcits dels lamanites, per tal de posar-se al front d’ells, destronar al rei i apoderar-se del regne.

9. I féu que les seves forces plantessin les tendes a la vall propera al mont Antipas.

10. I succeí que en caure la nit, envià una embaixada secreta als qui eren al mont Antipas, demanant al seu cap, que es deia Leontí, que baixés al peu de la muntanya perquè desitjava parlar-li.

11. I quan Leontí va rebre el missatge, no s’atreví a baixar al peu de la muntanya. I succeí que Amalickíah li envià una segona vegada, pregant-li que baixés. I succeí que Leontí no va voler baixar; i Amalickíah li comunicà encara una tercera vegada.

12. I succeí que quan Amalickíah trobà que no podia aconseguir que Leontí baixés de la muntanya, hi pujà ell, gairebé fins al campament de Leontí; i li comunicà el seu missatge, per quarta vegada, soŀlicitant-li que baixés, acompanyat dels seus guardes.

13. I succeí que quan Leontí baixà amb els seus guardes fins a Amalickíah, aquest li pregà que baixés durant la nit amb les seves tropes, i rodegés els campaments d’aquells homes sobre els quals el rei li havia donat el comandament, i que els hi lliuraria a les seves mans, si Leontí li nomenés segon cap de tot l’exèrcit.

14. I succeí que Leontí va baixar amb la seva gent i va rodejar els homes d’Amalickíah, de manera que quan es despertaren a trenc d’alba, es trobaven rodejats per les forces de Leontí.

15. I quan es veieren encerclats, suplicaren a Amalickíah que els permetés d ajuntar-se amb els seus germans, per a no ésser destruïts. Ara, era això la mateixa cosa que Amalickíah desitjava.

16. I succeí que lliurà els seus homes, contrari a les ordres del rei. Era això el que Amalickíah desitjava, per tal d’aconseguir el seu designi de destronar el rei.

17. Ara, era costum entre els lamanites, si es moria el comandant en cap, de nomenar el qui el seguia en segon lloc.

18. I succeí que Amalickíah féu que un dels seus servents administrés un verí a Leontí a poc a poc, fins que en morí.

19. I quan Leontí ja era mort, els lamanites designaren Amalickíah com a capitost i comandant en cap.

20. Succeí, doncs, que Amalickíah marxà amb el seu exèrcit (ja que havia aconseguit els seus propòsits), a la terra de Nefí, a la ciutat de Nefí, que era la ciutat principal.

21. I el rei sortí amb la seva guarda a rebre’l, perquè suposava que Amalickíah havia complit les seves ordres, i que havia reunit aquell gran exèrcit per anar a la guerra contra els nefites.

22. Però en sortir a trobar-lo el rei, Amalickíah féu que els seus servents li sortissin a l’encontre. I hi anaren i es prostraren davant d’ell com si li fessin reverència per la seva grandesa.

23. I succeí que el rei estengué la mà perquè s’aixequessin, segons el costum dels lamanites, en senyal de la pau, costum que havien après dels nefites.

24. I quan hagué alçat de terra al primer, heus aquí que aquest li donà una punyalada al cor, i el rei va caure a terra.

25. Els servents del rei varen fugir, i els d’Amalickíah feren un crit, dient:

26. Mireu, que els servents del rei l’han apunyalat al cor i ha caigut, i ells han fugit. Veniu i mireu-ho!

27. I succeí que Amalickíah manà que els seus exèrcits avancessin per veure el que li havia succeït al rei. I quan arribaren al lloc i trobaren el rei jagut en la seva pròpia sang, Amalickíah fingia estar molt irat, i digué: Tot aquell que estimava el rei, que persegueixi els seus servents perquè siguin morts!

28. I succeí que tots els qui estimaven el rei, en sentir aquestes paraules, es presentaren i perseguiren els servents del rei.

29. Ara, quan aquests veieren que els perseguia un exèrcit, s’ompliren de paüra altra vegada, i fugiren a l’erm; i arribaren al país de Zarahemla i s’ajuntaren amb el poble d’Ammon.

30. I l’exèrcit que els perseguia retornà, havent-los encalçat en va. Així, Amalickíah, pel seu engany, es guanyà el cor del poble.

31. Succeí que l’endemà entrà en la ciutat de Nefí amb els seus exèrcits i en va prendre possessió.

32. Ara, succeí que quan la reina va saber que el rei havia estat mort — perquè Amalickíah havia enviat una embaixada a la reina per a informar-la que havia estat assasinat pels seus servents, i que ell els havia perseguit amb el seu exèrcit, però que fou en va, i s’havien escapat —

33. Per tant, quan la reina hagué rebut aquest missatge, envià a Amalickíah, pregant-li que perdonés els habitants de la ciutat. També li demanà que acudís a la seva presència, i també, que s’endugués testimonis que testifiquessin sobre la mort del rei.

34. I succeí que Amalickíah portà el mateix servent que havia assassinat el rei, i tots aquells que havien estat amb ell. Entraren a la presència de la reina, on es trobava asseguda, i tots varen testificar que el rei morí assassinat pels seus propis servents. També digueren: Han fugit; no testifica això en contra d’ells? I així satisferen la reina quant a la mort del rei.

35. I succeí que Amalickíah buscà de congraciar-se amb la reina, i la va prendre per esposa. Així, per mitjà de les seves argúcies i l’ajut dels seus arterosos servents, aconseguí el regne. Sí, fou reconegut com a rei en tot el país, entre tot el poble lamanita, compost de lamanites, lemuelites, ismaelites, i tots els dissidents nefites, des del regnat de Nefí fins avui.

36. Aquests dissidents havien rebut la mateixa instrucció i la mateixa iŀlustració que els nefites, sí, els havien instruït en el mateix coneixement del Senyor; però així i tot, fa estrany contar que poc temps després de les seves dissensions, esdevingueren gent més dura i impenitent, més salvatge, malvada i ferotge que els lamanites — abeurant-se amb les tradicions dels lamanites, donant-se a la peresa i a tota mena de luxúries, oblidant-se totalment del seu Déu i Senyor.