1. Succeí que Amuló trobà gràcia als ulls del rei dels lamanites. Per això, aquest li concedí a ell i als seus germans, d’ésser nomenats mestres del seu poble, sí, del poble que vivia al país de Shemlon, i a la terra de Shilom i d’Amuló.

2. Perquè els lamanites havien pres possessió de totes aquestes terres. Per això el rei dels lamanites hi havia nomenat reis.

3. Ara, el rei dels lamanites es deia Laman, i portava el nom del seu pare. Així doncs, l’anomenaven rei Laman; i era rei d’un poble molt nombrós.

4. I designà mestres d’entre els germans d’Amuló per a totes les terres ocupades pel seu poble. Així fou com començà a ensenyar-se la llengua de Nefí entre tots els pobles lamanites.

5. Era una gent amigable els uns amb els altres. Així i tot, no coneixien Déu, i els germans d’Amuló tampoc no els ensenyaven res sobre el seu Déu i Senyor, ni sobre la llei de Moisès, ni tampoc els ensenyaven les paraules d’Abinadí.

6. Però sí els instruïen que havien de guardar els seus annals, i que podien escriure’s els uns als altres.

7. I així els lamanites començaven a augmentar en riqueses, i a negociar els uns amb els altres, i a fer-se grans. Començaven a ésser gent astuta i savia, segons la saviesa del món, sí, una gent molt astuta, que es delectava en tota mena de malvestats i pillatges, excepte entre els seus propis germans.

8. Ara, succeí que Amuló començava a exercir l’autoritat sobre Alma i els seus germans, i a perseguir-los, i fer que els seus fills perseguissin els fills d’ells.

9. Perquè Amuló coneixia Alma, que havia estat un dels sacerdots del rei, i que era el qui havia cregut les paraules d’Abinadí i fou foragitat davant del rei; per això estava enutjat amb ell. Doncs, Amuló estava subjecte al rei Laman, amb tot, exercia l’autoritat sobre ells i els imposava tasques i capatassos.

10. I succeí que foren tan grans les seves afliccions que començaren a implorar a Déu poderosament.

11. I Amuló els manà que cessessin els seus clams; i els posà guardes per vigilar-los, que qualsevol que descobrissin clamant a Déu, li infligirien la mort.

12. I Alma i el seu poble no alçaren més la veu al seu Déu i Senyor, però sí li vessaren el cor. I ell els en conegué els pensaments.

13. I s’esdevingué que la veu del Senyor els arribà en les seves afliccions, dient: Alceu el cap i conhorteu-vos, perquè sé de l’aliança que heu fet amb mi. I jo pactaré amb el meu poble i el deslliuraré de la servitud.

14. També us alleugeriré les càrregues que us posen a les espatlles, de manera que ni tan sols en sentireu el pes a la esquena mentre esteu en la servitud. I això faré perquè em sigueu testimonis d’ací endavant, i perquè sapigueu del cert, que jo, el Senyor Déu, visito el meu poble en les seves afliccions.

15. I succeí que les càrregues que imposaven damunt Alma i els seus germans se les feien lleugeres, sí, el Senyor els donà fortalesa perquè les suportessin fàcilment. I es varen sotmetre gustosos i pacients a tota la voluntat del Senyor.

16. I succeí que fou tan gran la seva fe i paciència, que la veu del Senyor els arribà novament, dient: Conhorteu-vos, perquè demà us deslliuraré de la servitud.

17. I a Alma li digué: Sortiràs davant d’aquest poble, i jo aniré amb tu i el deslliuraré de la servitud.

18. Ara, succeí que Alma i el seu poble en la nit recolliren els seus ramats i també del seu gra; sí, fins tota la nit aplegaven els seus ramats.

19. I al matí, el Senyor féu caure un son profund sobre els lamanites, i tots els capatassos quedaren profundament adormits.

20. I Alma i el seu poble partiren cap a l’erm; i quan havien viatjat tot el dia, plantaren les tendes en una vall, i l’anomenaren la vall d’Alma, perquè ell els mostrava el camí per l’erm.

21. I un cop a la vall d’Alma, desfogaren l’agraïment a Déu per haver estat misericordiós amb ells, i per haver-los alleugerit les càrregues i deslliurat de la captivitat. Perquè es trobaven en la servitud, i ningú no podia alliberar-los, sinó el seu Déu i Senyor.

22. I donaren gràcies a Déu; sí, tots els homes i dones i nens petits que podien parlar, alçaren la veu lloant Déu.

23. Llavors el Senyor digué a Alma: Dóna’t pressa. Surt, tu i el teu poble, d’aquesta terra, perquè els lamanites han despertat i us persegueixen. Sortiu, per tant, d’aquesta terra, i jo aturaré els lamanites en aquesta vall, que no avancin més a la percaça d’aquest poble.

24. I succeí que en sortiren, i emprengueren camí per l’erm.

25. I després de dotze dies dins l’erm, arribaren a la terra de Zarahemla, i el rei Mossíah els va rebre també amb goig.