Scriptures
Helaman 5


Capítol 5

Nefí lliura el seient judicial a Cezòram. Es dedica al ministeri amb el seu germà Lehí. Manifestacions meravelloses. Els lamanites convertits restitueixen als nefites les terres arrabassades.

1. I succeí que aquest mateix any, Nefí lliurà el seient judicial a un home que es deia Cezòram.

2. Perquè, com que la veu del poble els establia les seves lleis i govern, i aquells que escolliren el mal eren més nombrosos que els qui escolliren el bé, per tant, ja estaven gairebé a punt per a la destrucció; car s’havien fet corrompudes les lleis.

3. Sí, i no solament això. Fou un poble testarrut, que no podia ésser governat ni per la llei ni per la justícia, excepte que fos per a la seva destrucció.

4. I succeí que Nefí s’havia cansat de les seves dolenteries. I lliurà el seient judicial, i es posà a predicar la paraula de Déu tota la resta dels seus dies. I el seu germà, Lehí, també ho féu per la resta dels seus dies,

5. Perquè es recordaren de les paraules que el seu pare, Helaman, els va parlar, i aquestes són les paraules que digué:

6. Fills meus, vull que us recordeu de guardar els manaments de Déu. I vull que declareu aquestes paraules al poble. Heus aquí, us he posat els noms dels nostres primers pares, que eixiren de la terra de Jerusalem. I ho he fet així, perquè quan recordeu els vostres noms, que us recordeu d’ells. I quan us recordeu d’ells, que recordeu les seves obres. I quan recordeu les seves obres, que us adoneu de com s’ha dit, i també s’ha escrit, que ells eren bons.

7. Per això, fills meus, voldria que féssiu el que és bo, per tal que es pugui dir de vosaltres, i també escriure, tal com s’ha dit i s’ha escrit d’ells.

8. Ara, fills meus, tinc una mica més de demanar de vosaltres, i és que no feu aquestes coses per a gloriejar-vos-en, sinó per fer-vos un tresor en els cels, sí, el qual és etern i no s’esvaeix. Sí, perquè tingueu aquell do preciós de la vida eterna que, segons podem pensar, ha estat concedit als nostres pares.

9. Oh, recordeu, recordeu, fills meus, les paraules que el rei Benjamí va dir al seu poble! Sí, recordeu que no hi ha altre camí ni mitjà pel qual l’home es pugui salvar, sinó per la sang expiatòria de Jesucrist, el qui vindrà. Sí, recordeu que ell ve per a redimir el món.

10. Recordeu-vos també de les paraules que Amulek parlà a Zeezrom, a la ciutat d’Ammoníah. Perquè li va dir que el Senyor certament vindria per a redimir el seu poble, però que no vindria pas per a redimir-los en els seus pecats, sinó a redimir-los dels seus pecats.

11. I ell té poder, atorgat a ell del Pare, per a redimir els homes dels seus pecats, a causa del penediment. Per això, ha enviat els seus àngels a proclamar la bona nova de les condicions de penediment, les quals condueixen al poder del Redemptor per a la salvació de les seves ànimes.

12. Ara, fills meus, recordeu, recordeu que és sobre la roca del nostre Redemptor, que és el Crist, el Fill de Déu, que heu de bastir els vostres fonaments. Que quan el diable llanci els seus poderosos vents, sí, els seus dards en el remolí, sí, quan tota la seva pedregada i poderosa tempesta us flageŀli, que no tingui cap poder per a arrossegar-vos fins a l’abisme de misèria i d’angoixa sense fi, gràcies a la roca sobre la qual sou bastits, que és fonament segur, fonament sobre el qual, si els homes hi bastin, no podran caure.

13. I succeí que aquestes foren les paraules que Helaman ensenyà als seus fills. Sí, els va instruir en moltes coses que no s’han escrit, així com moltes que en són.

14. I es recordaren de les seves paraules. Per això, sortiren, guardant els manaments de Déu, per a ensenyar la paraula de Déu entre tot el poble de Nefí, començant en la ciutat d’Abundància.

15. I d’allí marxaren a la ciutat de Gid, i de la ciutat de Gid a la de Mulek.

16. I així, d’una ciutat a l’altra, fins que havien passat entre tots del poble de Nefí que es trobaven en la terra del sud; i des d’allí anaren al país de Zarahemla, entre els lamanites.

17. I succeí que predicaren amb gran poder, fins que confongueren molts d’aquells dissidents que havien passat dels nefites, a tal punt que molts d’ells es presentaren i confessaren els seus pecats, i foren batejats al penediment; i tot seguit retornaren als nefites, provant de reparar-los els greuges que els havien comès.

18. I succeí que Nefí i Lehí predicaren als lamanites amb tant de poder i autoritat, perquè els hi havia estat conferit que poguessin parlar. I també els estava indicat el que havien de dir.

19. Per això, parlaren per al gran astorament dels lamanites, fins a convèncer-los. I vuit mil dels lamanites que es trobaven al país de Zarahemla i per aquells encontorns, es batejaren al penediment, i quedaren convençuts de la iniquitat de les tradicions dels seus pares.

20. I des d’allí Nefí i Lehí feren camí cap al país de Nefí.

21. I succeí que un exèrcit lamanita els agafà, i foren ficats a la presó, sí, a la mateixa presó en què Ammon i els seus germans foren tancats pels servents de Limhi.

22. I després d’haver estat molts dies a la presó sense menjar, hi arribaren els lamanites per endur-se’ls i matar-los.

23. I succeí que Nefí i Lehí foren envoltats com si pel foc, de manera que no s’atreviren de posar-los la mà al damunt, de por de cremar-se. I així i tot, Nefí i Lehí no es cremaven; i estaven com si estiguessin enmig del foc, i no foren cremats.

24. I quan veieren que els rodejava una columna de foc, i que no els cremava, els seus cors prengueren ànims.

25. Perquè veieren que els lamanites no s’atreviren a posar-los la mà al damunt, ni s’atreviren a apropar-se’ls, sinó que quedaren com si fossin muts d’astorament.

26. I succeí que Nefí i Lehí es posaren drets i començaren a parlar-los, dient: No temeu, perquè és Déu el qui us manifesta aquesta cosa meravellosa, en la qual us mostra que no ens podeu posar la mà al damunt per a matar-nos.

27. I heus aquí quan hagueren pronunciat aquestes paraules, la terra s’estremí fortament i els murs de la presó tremolaren com si anessin a enderrocar-se, però no es tombaren. I els qui estaven dins la presó eren lamanites i nefites dissidents.

28. I succeí que els cobrí un núvol de tenebres, i un temor terrible i solemne s’apoderà d’ells.

29. I succeí que els arribà una veu com si vingués de dalt del núvol de tenebres, que deia: Penediu-vos, penediu-vos, i no cerqueu més de destruir els meus servents, que us he enviat perquè us prediquin les bones noves.

30. I quan sentiren aquesta veu — i no era veu de tro, ni veu de gran remor, sinó una veu apacible, de dolcesa perfecta, com si fos un xiu-xiu; i els penetrava fins a la mateixa ànima —

31. I tot i la dolçor de la veu, heus aquí, la terra s’estremí fortament, i altra vegada els murs de la presó tremolaren com si anessin a enderrocar-se, i el núvol de tenebres que els cobria no es dissipava.

32. I de nou es va sentir la veu, que deia: Penediu-vos, penediu-vos, perquè el regne del cel és a prop. I no cerqueu més de destruir els meus servents. I altra vegada la terra s’estremí i els murs tremolaren.

33. I també per tercera vegada es va sentir la veu, i els digué tot de paraules meravelloses que l’home no pot expressar. I altra volta tremolaren els murs, i la terra s’estremí com si anés a partir-se pel mig.

34. I succeí que els lamanites no podien fugir pel núvol de tenebres que els cobria, i també estaven que no es podien moure pel gran temor que els havia caigut al damunt.

35. Ara, hi havia entre ells un nefita de naixement, que en altre temps havia estat de l’església de Déu, però que se n’havia dissentit.

36. I succeí que aquest es va girar, i esguardà a través del núvol de tenebres, els rostres de Nefí i de Lehí. I heus aquí, resplendien meravellosament, com si fossin els rostres d’àngels. I veié que alçaven els ulls al cel, i estaven en l’actitud com si parlaven o elevaven la veu a un ésser que miraven.

37. I aquest home cridà a la multitud, que tombessin i miressin. I els fou concedit el poder de girar i de mirar, i veieren les cares de Nefí i de Lehí.

38. I digueren a l’home: Vet aquí, què signifiquen aquestes coses? I qui és aquest amb qui parlen aquests homes?

39. Ara, aquest home es deia Aminadab, i els digué: Parlen amb els àngels de Déu.

40. I succeí que els lamanites li digueren: Què hem de fer perquè es tregui aquest núvol de tenebres que ens cobreix?

41. I Aminadab va respondre: Heu de penedir-vos i invocar aquesta veu fins que tingueu fe en Crist, aquell de qui us han parlat Alma, i Amulek i Zeezrom. I quan haureu fet això, es traurà el núvol de tenebres de cobrir-vos.

42. I succeí que tots començaren a invocar la veu d’aquell que havia sacsejat la terra; sí, clamaren fins que fou dispersat el núvol de tenebres.

43. I quan esguardaren al voltant i veieren que el núvol de tenebres s’havia dissipat de cobrir-los, heus aquí, veieren que es trobaven encerclats, sí, cada ànima, per una columna de foc.

44. I Nefí i Lehí estaven enmig d’ells, sí, estaven encerclats, Estaven com si estiguessin enmig d’un foc flamejant, i amb tot, no els danyava ni agafava a les parets de la presó. I s’ompliren d’aquest goig que és inefable i ple de glòria.

45. Heus aquí que el Sant Esperit de Déu baixà del cel, i entrà als seus cors. I foren plens com d’un foc, i pogueren dir paraules meravelloses.

46. I succeí que els arribà una veu, sí, una veu agradable, com si fos un xiu-xiu, que deia:

47. Pau, pau a vosaltres, per la vostra fe en el meu Benamat, que era des de la fundació del món.

48. I ara, quan hagueren sentit això, alçaren els ulls com si miressin d’on venia la veu. I heus aquí que veieren que s’obrien els cels, i en baixaren àngels i els ministraren.

49. Eren unes tres-centes ànimes que veieren i sentiren aquestes coses. I els fou manat que sortissin, i que no s’estranyessin ni dubtessin.

50. I sortiren, i ministraren al poble, proclamant per totes les regions al voltant les coses que havien sentit i vist, fins que quedaren convençuts, la part més gran dels lamanites, per les grandioses evidències que havien rebut.

51. I tots aquells que es convenceren, deposaren les seves armes de guerra, així com el seu odi, i la tradició dels seus pares.

52. I succeí que lliuraren als nefites les terres que eren de la seva possessió.