1. I succeí que a finals de l’any divuitè, aquelles tropes dels lladres s’havien preparat per a la batalla, i començaren a baixar i a sortir dels turons, i de les muntanyes, i de l’erm, i de les seves fortaleses i amagatalls, i s’anaven apoderant de les terres, tant de les del país del sud com de les del nord. Feien seves totes les terres abandonades pels nefites, i les ciutats que s’havien deixat desolades.

2. Però no hi havia ni bèsties salvatges ni caça en aquelles terres que els nefites havien abandonat, i no n’hi havia caça per als lladres sinó a l’erm.

3. I no podien subsistir sinó a l’erm, per mancar-los el menjar, ja que els nefites havien deixat desolades les terres, i havien recollit els ramats i el bestiar, i tot el que tenien; i s’havien aplegat en un sol cos.

4. Per tant, els lladres no tenien cap esperança de fer pillatge ni d’obtenir menjar, si no fos d’emprendre batalla oberta contra els nefites. I aquests, aplegats en un sol cos, i essent tants en nombre, i ben proveïts de queviures, i de cavalls i vaques, i bestiar i ramats de tota mena, per tal de subsistir per espai de set anys, confiaven en aquest temps de poder destruir els lladres de la superfície de la terra. I així acabà l’any divuitè.

5. I succeí que en l’any dinovè, Giddiani veié que li calia presentar batalla contra els nefites, puix que no tenien altra mitjà de subsistir si no era de fer pillatge, i robar i assassinar.

6. I no s’atrevien a escampar-se sobre la faç de la terra per tal de cultivar gra, de por que els nefites no els caiguessin al damunt i els matessin. Per tant, Giddiani donà ordres a les tropes que en aquell any pujarien a lluitar contra els nefites.

7. I succeí que començaren la batalla en el sisè mes. I fou gran i terrible el dia que pujaren al combat. Anaven cenyits a la faisó dels lladres, i tenien una pell de xai pels lloms; i s’havien tenyit de sang, i portaven el cap rapat, i anaven coberts d’elms. Gran i terrible fou l’aspecte dels exèrcits de Giddiani per la seva armadura, i perquè s’havien tenyit de sang.

8. I succeí que els exèrcits dels nefites, en veure l’aspecte dels exèrcits de Giddiani, caigueren a terra i alçaren els seus clams al seu Déu i Senyor, que els salvés i els alliberés de les mans dels seus enemics.

9. I quan els exèrcits de Giddiani se n’adonaren, es posaren a bramar de goig, suposant que els nefites havien caigut de por davant el terror dels seus exèrcits.

10. Però en això restaren defraudats, perquè els nefites no els tenien por. Però sí que temien el seu Déu, i li suplicaven la seva protecció. Per tant, quan els exèrcits de Giddiani es llançaren sobre ells, ja estaven preparats per a encontrar-los, sí, i en la força del Senyor els plantaren cara.

11. La batalla començà en el mes sisè. I fou gran i terrible la lluita, sí, una matança gran i terrible, com mai no s’havia vist entre tot el poble de Lehí, des que eixí aquest de Jerusalem.

12. I malgrat les amenaces i juraments que havia fet Giddiani, els nefites els derrotaren, fins que recularen davant d’ells.

13. I succeí que Gidgiddoni donà ordres als seus exèrcits, que els perseguissin fins als confins de l’erm, i que no en perdonessin cap dels qui caiguessin a les mans pel camí. Així els empaitaren i els mataren, fins als marges de l’erm, tot complint les ordres de Gidgiddoni.

14. I succeí que Giddiani, que s’havia aguantat i havia lluitat amb gallardia, fou empaitat mentre fugia. I, molt fatigat de tant de lluitar, fou atrapat i matat. Així fou la fi de Giddiani, el lladre.

15. I succeí que els exèrcits dels nefites tornaren a la seva plaça de seguretat. I passà l’any dinovè i els lladres no tornaren a la batalla, ni tampoc retornaren en l’any vintè.

16. En l’any vint-i-un tampoc no pujaren a lluitar, però venien de totes bandes per tal d’assetjar el poble de Nefí; puix que es pensaven que si els tallaven de les seves terres i els aïllaven per cada costat, copant-los de tot recurs exterior, podrien obligar-los a rendir, segons els seus desigs.

17. Ara, s’havien nomenat un nou capitost que es deia Zemnaríah. I fou el qui va posar el setge.

18. Però això fou avantatge per als nefites, car els era impossible per als lladres de sostenir el setge prou temps per fer cap mal als nefites, per les moltes provisions que aquests tenien guardades, i per la manca de queviures entre els lladres.

19. Perquè aquests no tenien res de què subsistir, sinó la carn, la qual obtenien a l’erm.

20. I succeí que la caça s’escassejava a l’erm, fins que els lladres estaven a punt de morir de fam.

21. I els nefites els feien sortides contínuament, de dia i de nit, i queien damunt els seus exèrcits, i els destrossaven a milers i a desenes de milers.

22. I així el poble de Zemnaríah ja anhelava abandonar el seu designi, per la gran destrucció que els queia al damunt de dia i de nit.

23. I succeí que Zemnaríah manà a les seves forces que llevessin el setge, i que emprenguessin la marxa fins a les parts més llunyanes del país cap al nord.

24. Ara, Gidgiddoni, assabentant-se dels seus plans, i coneixent la seva feblesa per falta de queviures, i dels estralls que se’ls havien fet, envià les seves tropes en la nit, i els copà el camí de la reculada. I hi coŀlocà els seus exèrcits.

25. Això ho feren en la nit; i avançaren la marxa més enllà dels lladres, de manera que a l’endemà, quan aquests començaren la marxa, es toparen amb les forces dels nefites, tant per davant com al darrera.

26. I els lladres que restaren al sud també quedaren copats dins els seus llocs de refugi. I tot això es féu per ordres de Gidgiddoni.

27. I hi havia molts milers que es lliuraren com a presoners als nefites, i els altres foren morts.

28. I Zemnaríah, el capitost, fou pres, i el penjaren d’un arbre, sí, del cim mateix, fins que es morí. I una vegada mort, tallaren l’arbre i cridaren en veu alta:

29. Que el Senyor conservi el seu poble en justícia i en santedat de cor, per tal que abati tots aquells que provin de matar-lo per força i per combinacions secretes, tal com aquest home ha estat abatut a terra.

30. I novament es gaubaren i clamaren a una veu, dient: El Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, i el Déu de Jacob protegeixi aquest poble en justícia, mentre invoqui el nom del seu Déu per a protecció.

31. I succeí que tots a l’una prorromperen en càntics i en lloances al seu Déu, per la cosa gran que els havia fet, en conservar-los de caure a les mans dels seus enemics.

32. Sí, cridaren: Hosanna al Déu Altíssim! I també: Beneït sigui el nom del Senyor, el Déu Totpoderós, l’Altíssim!

33. I tenien el cor curullat d’alegria, fins a rajar-los moltes llàgrimes, per la immensa bondat de Déu en alliberar-los de les mans dels seus enemics; i sabien que era pel seu penediment i per la seva humilitat que havien estat deslliurats d’una destrucció sense fi.