1. Ara, succeí que en l’any setzè des de la vinguda del Crist, Laconeu, governador del país, rebé una epístola del capitost i governador d’aquesta trepa de lladres; i aquestes foren les paraules que portava:

2. Laconeu, iŀlustríssim i principal governador del país, heus aquí, t’escric aquesta epístola, i et faig els més exalçats elogis per la teva fermesa, i també per la del teu poble, en mantenir allò que suposeu és dret i llibertat vostra. Sí, us aguanteu bé, com si us sostingués la mà d’un déu, en la defensa de la vostra llibertat, i les vostres possessions, i la vostra pàtria, o de tot el que vosaltres anomeneu així.

3. I em fa llàstima, iŀlustríssim Laconeu, que siguis tan foll i va, com per suposar que podeu fer front a tants homes valents que tinc a les meves ordres, i que en aquests moments es troben en armes, tot anhelosos esperant l’ordre: Aneu contra els nefites i destruïu-los.

4. I jo conec del seu indomable esperit, ja que els he provat en el camp de batalla, i com que sé de l’odi sempitern que us tenen, pels nombrosos greuges que els heu fet, per tant, el dia que us ataquin, us destruiran totalment.

5. Per això, us he escrit aquesta epístola, que he signat amb la pròpia mà, tot preocupat pel vostre benestar, a causa de la vostra fermesa en el que creieu que és recte, i del vostre noble esperit en el camp de batalla.

6. Per tant, us escric, demanant que lliureu a aquest poble meu, les vostres ciutats, i camps i possessions, més bé que us caiguin al damunt amb l’espasa i us sobrevingut la destrucció.

7. O, en altres termes: Sotmeteu-vos a nosaltres, uniu-vos amb nosaltres, i assabenteu-vos de les nostres obres secretes. I feu-vos germans nostres, perquè sigueu iguals a nosaltres — no com esclaus nostres, sinó com germans i consocis de tots els nostres béns.

8. I vet aquí, et dic amb jurament, que si feu això, no sereu destruïts. Però si no ho feu, et juro que d’aquí en un mes manaré els meus exèrcits que baixin damunt vostre. I no deturaran la mà ni perdonaran, sinó que us mataran i us feriran amb l’espasa fins a anorear-vos.

9. Vet aquí que sóc Giddiani, i sóc governador d’aquesta societat secreta de Gadianton, i sé que aquesta societat i les seves obres són bones. Són de dates antigues, i han estat trameses a nosaltres.

10. T’escric aquesta epístola, Laconeu, i espero que ens lliureu les vostres terres i possessions sense efusió de sang, per tal que aquest poble meu recobri els seus drets i govern, els quals han dissentit de vosaltres a causa de la vostra dolenteria en retenir-los el dret de governar-se. I si no ho feu així, jo venjaré els seus greuges. Sóc Giddiani.

11. I succeí que quan Laconeu va rebre aquesta epístola, restà tot sorprès de l’audàcia de Giddiani en demanar la possessió de la terra dels nefites, i també d’amenaçar el poble, i de venjar els torts d’aquells a qui no s’havia fet cap tort, sinó el que s’havien fet ells mateixos, en dissentir a aquells perversos i abominables lladres.

12. Ara, aquest Laconeu, el governador, era home just, i no li podien espantar les exigències i amenaces d’un lladre. Per tant, no féu cap cas de l’epístola de Giddiani, capitost de la trepa dels lladres, sinó que demanà que el seu poble supliqués força del Senyor, davant el dia quan els lladres els caiguessin al damunt.

13. Sí, envià un edicte entre tot el poble, que es reunissin, amb les mullers i fills, els ramats i bestiar, i tots els seus béns excepte els terrenys, en un sol lloc.

14. I manà que construïssin fortificacions tot al voltant, i que aquestes fossin molt fortes. I manà que els exèrcits, tant dels nefites com dels lamanites, o de tots aquells que es comptaven entre nefites, es plaçaven al voltant per a vetllar-los, i protegir-los dels lladres, dia i nit.

15. Sí, els digué: Com viu el Senyor, si no us penediu de totes les vostres iniquitats, i no clameu al Senyor, no sereu de cap manera deslliurats de les mans d’aquells lladres de Gadianton.

16. I foren tan grans i meravelloses les paraules i profecies de Laconeu, que infongueren temor a tothom. I s’afanyaren amb totes les forces a fer segons les seves paraules.

17. I succeí que Laconeu designà capitans en cap sobre tots els exèrcits dels nefites, perquè els comandessin quan els lladres baixessin de l’erm contra ells.

18. Ara, el principal d’entre tots els capitans en cap, i el gran comandant dels exèrcits dels nefites, fou nomenat; i es deia Gidgiddoni.

19. Era costum entre els nefites d’escollir com a capitans en cap (excepte en èpoques d’iniquitat) els qui tinguessin l’esperit de revelació i de profecia. Per tant, aquest Gidgiddoni era gran profeta entre ells, com ho era també el jutge superior.

20. Així que el poble digué a Gidgiddoni: Prega al Senyor, i pugem a les muntanyes i a l’erm, per tal que caiguem damunt els lladres i els destruïm en les seves pròpies terres.

21. Però Gidgiddoni els digué: El Senyor us en guardi! Perquè si els escometéssim, el Senyor ens lliuraria a les seves mans. Per tant, ens prepararem en el centre de les nostres terres, i aplegarem junts tots els nostres exèrcits. No anirem contra ells, sinó que esperarem que vinguin contra nostre. Per tant, com viu el Senyor, si ho fem així, ell els lliurarà a les nostres mans.

22. I succeí que a finals de l’any dissetè, l’edicte de Laconeu havia anat per tota la superfície del país, i havien pres els seus cavalls i carros, i les vaques, i tots els ramats i el bestiar, i el gra i tots els béns, i sortiren a milers, i desenes de milers, fins a arribar tots al lloc assenyalat, on s’havien d’aplegar per a defensar-se de l’enemic.

23. I el lloc assenyalat fou el país de Zarahemla i la terra que estava entre el país de Zarahemla i la terra d’Abundància, sí, fins a la línia que dividia la terra d’Abundància i la de Desolació.

24. I n’hi havia molts milers dels qui es deien nefites, que s’aplegaren en aquesta terra. Ara, Laconeu els féu reunir a la terra cap al sud, a causa de la gran maledicció que havia caigut sobre la del nord.

25. I es fortificaren contra els enemics. Habitaven en una sola terra i en un sol cos. I els espantaven tant les paraules que havia parlat Laconeu, que es penediren de tots els seus pecats. I elevaren les seves oracions al seu Déu i Senyor per tal que els alliberés dels seus enemics quan aquests baixessin contra ells per a presentar batalla.

26. S’afligiren molt per motiu dels seus enemics, I Gidgiddoni féu que fabriquessin armes de guerra de tota mena, i que fossin forts amb armadures, i amb escuts i cuirasses, a la faisó de la seva instrucció.