1 I s’esdevingué que Enoc continuà parlant, i digué: Heus aquí, el nostre pare Adam ensenyà aquestes coses, i molts han cregut i han arribat a ésser fills de Déu; i molts no han cregut, i s’han mort en els seus pecats; i estan a l’expectativa, amb temor i en turment, esperant que es vessi sobre ells la indignació ardent de la ira de Déu.

2 I des d’aleshores endavant Enoc profetitzava, i deia al poble: Mentre viatjava, i passava per un lloc que s’anomena Mahuja, i clamava al Senyor, vingué una veu des del cel que deia: Gira’t i puja al mont de Simeó.

3 I s’esdevingué que vaig tornar i vaig pujar a la muntanya; i en estar-me allí, vaig veure els cels desclosos i vaig quedar revestit de glòria;

4 i vaig veure el Senyor; i estava dempeus davant la meva faç, i parlà amb mi, així com un home parla amb l’altre, cara a cara; i em digué: Mira, i et mostraré el món per l’espai de moltes generacions.

5 I s’esdevingué que vaig veure la vall de Xum, i vet aquí, un poble nombrós que habitava en tendes, que era el poble de Xum.

6 I em tornà a parlar el Senyor, i digué: Mira; i vaig mirar cap al nord, i vaig veure el poble de Canaan, que habitava en tendes.

7 I el Senyor em digué: Profetitza; i vaig profetitzar, tot i dient: Heus aquí, el poble de Canaan, que són molts, sortirà en ordre de batalla contra el poble de Xum i els matarà fins a destruir-los del tot; i el poble de Canaan es repartirà sobre la terra, i la terra serà àrida i estèril, i cap poble no hi viurà, excepte el poble de Canaan;

8 perquè vet aquí, el Senyor maleirà la terra amb molta calor, i la seva sequedat continuarà per sempre. I hi havia una foscor que caigué sobre tots els fills de Canaan, que foren menyspreats entre tots els pobles.

9 I succeí que el Senyor em digué: Mira; i vaig mirar i vaig veure la terra de Saró, i la terra d’Enoc, i la terra d’Omner, i la terra d’Heni, i la terra de Sem, i d’Haner, i d’Hananniha, amb tots els seus habitants;

10 i el Senyor em digué: Vés entre aquest poble i digues: Penediu-vos, no sigui que jo surti i us castigui amb maledicció, i moriu.

11 I em donà el manament de batejar en el nom del Pare i del Fill, el qual és ple de gràcia i de veritat, i de l’Esperit Sant, que dóna testimoniatge del Pare i del Fill.

12 I s’esdevingué que Enoc no deixava de cridar tot el poble al penediment, excepte el poble de Canaan;

13 i tan gran fou la fe d’Enoc, que dirigí el poble de Déu; i els seus enemics sortiren a la batalla contra ells, i en pronunciar la paraula del Senyor, la terra tremolava, i fugien les muntanyes, segons el seu manament; i els rius d’aigua es desviaven del seu curs, i el rugit dels lleons se sentia des del desert, i totes les nacions agafaren una gran por, tan potent era la paraula d’Enoc, i tan poderós el llenguatge que Déu li havia donat.

14 També sortí una terra des de les profunditats del mar, i fou tan gran el temor dels enemics del poble de Déu, que fugiren, i s’apartaren, i se n’anaren a la terra que sortí de les profunditats del mar.

15 I els gegants de la terra també se n’anaren lluny; i caigué una maledicció sobre tots aquells que pugnaven contra Déu;

16 i des d’aleshores endavant hi havia guerres i vessaments de sang entre ells; però el Senyor baixà i habità entre el seu poble, i vivien en rectitud.

17 La por del Senyor era sobre totes les nacions, tan gran fou la seva glòria que restava sobre el seu poble. I el Senyor beneí la terra, i foren beneïts sobre les muntanyes i a tot indret alt, i floriren.

18 I el Senyor posà el nom de Sió al seu poble, perquè eren un de cor i de parer, i visqueren amb rectitud; i no hi havia pobres entre ells.

19 I així Enoc continuà predicant amb rectitud al poble de Déu. I s’esdevingué que en els seus dies edificà una ciutat que es deia la Ciutat de Santedat, o sigui, Sió.

20 I succeí que Enoc parlà amb el Senyor, i li digué: Certament Sió viurà amb seguretat per sempre. Però el Senyor li digué: He beneït Sió, però la resta del poble he maleït.

21 I succeí que el Senyor mostrà Enoc tots els habitants de la terra; i els veié, i vet aquí, en passar el temps, Sió fou enduta al cel. I el Senyor digué a Enoc: Guaita, la meva estança per sempre.

22 I Enoc també veié la resta dels pobles que eren els fills d’Adam; i eren una barreja de tota la descendència d’Adam, llevat de la de Caín, perquè els de la seva posteritat eren negres, i no tenien lloc entre ells.

23 I després que Sió fou enduta al cel, Enoc mirà, i vet aquí, tenia totes les nacions de la terra al seu davant.

24 I passà una generació rera l’altra; i Enoc fou elevat i alçat fins al si del Pare i del Fill de l’Home; i vet aquí, el poder de Satanàs cobria tota la faç de la terra.

25 I veié que baixaven àngels del cel; i sentí una veu forta que deia: Ai!, ai dels habitants de la terra!

26 I veié Satanàs; i portava una gran cadena a la mà, que cobria tota la faç de la terra amb tenebres; i mirava cap amunt, i reia, i els seus àngels s’alegraven.

27 I Enoc veié que descendien àngels del cel, tot donant testimoniatge del Pare i del Fill; i l’Esperit Sant davallà sobre molts; i foren arrabassats pels poders del cel fins a Sió.

28 I s’esdevingué que el Déu del cel mirà la resta del poble, i plorà; i Enoc en donà testimoniatge, tot i dient: Com és que els cels ploren i vessen llàgrimes com les pluges sobre les muntanyes?

29 I Enoc digué al Senyor: Com és que tu pots plorar, tot i ésser sant, i de l’eternitat fins a tota l’eternitat?

30 I si fos possible que l’home pogués nombrar les partícules de la terra, sí, de milions de terres com aquesta, no seria ni el principi del nombre de les teves creacions; i les teves cortines encara són desplegades; i tot i així, tu ets allí, i el teu si també; i a més, ets just, i misericordiós i benèvol per sempre;

31 i has pres Sió al teu propi si, d’entre totes les teves creacions, des de l’eternitat fins a tota l’eternitat; i res, sinó la pau, la justícia i la veritat habiten davant del teu tron; i la misericòrdia anirà al teu davant i no tindrà fi; com és, doncs, que pots plorar?

32 El Senyor digué a Enoc: Veus aquests, els teus germans; són obra de les meves pròpies mans, i jo els vaig donar el seu coneixement el dia que els vaig crear; i en el Jardí d’Edèn vaig donar a l’home el seu albir;

33 i als teus germans he dit, i també he donat manament, que s’estimessin l’un a l’altre, i que m’escollissin a mi, el seu Pare; però, guaita, que no tenen afecte, i avorreixen fins la pròpia sang;

34 i la flama de la meva indignació s’encén en contra seu; i en el meu fort enuig enviaré els diluvis sobre ells, perquè s’ha encès la meva furiosa ira contra ells.

35 Heus aquí, sóc Déu; Home de Santedat és el meu nom; Home de Consell m’anomeno, i Sense Fi i Etern també.

36 Per consegüent, puc estendre les mans i abastar totes les creacions que he fet, i amb el meu ull les puc traspassar també; i d’entre tota l’obra de les meves mans mai no hi ha hagut tan gran iniquitat com entre els teus germans.

37 Però, vet aquí, els seus pecats recauran sobre el cap dels seus pares. Satanàs serà el seu pare, i la misèria la seva sort; i tot el cel plorarà per ells, àdhuc tota l’obra de les meves mans; així doncs, per què no han de plorar els cels, veient que aquests patiran?

38 Però, guaita, aquests que els teus ulls contemplen, moriran dins els diluvis; i vet aquí, que els tindré tancats; els tinc preparada una presó.

39 I Aquell que jo he escollit ha pledejat davant la meva faç. Per consegüent, ell patirà pels seus pecats, si és que es penedeixen el dia que el meu Escollit torni a mi, i fins a aquest dia estaran en el turment.

40 Per això, doncs, ploraran els cels, àdhuc tota l’obra de les meves mans.

41 I s’esdevingué que el Senyor parlà a Enoc, i li digué totes les coses que farien els fills dels homes; per tant, Enoc se n’assabentà, i veié les seves abominacions i la seva misèria; i plorà, i estengué els seus braços, i s’eixamplà el seu cor a l’amplada de l’eternitat, i se li commogueren les entranyes; i tota l’eternitat tremolà.

42 I Enoc també veié Noè i la seva família, que la posteritat de tots els fills de Noè se salvaria amb una salvació temporal;

43 així doncs, Enoc veié que Noè construí una arca; i que el Senyor li somrigué, i la sostingué a la seva mà; però sobre la resta, els impius, vingueren els diluvis, i els engoliren.

44 I a Enoc en veure això, li vingué una amargor a l’ànima, i plorà pels seus germans, i digué als cels: No podré trobar consolació. Però el Senyor li digué: Alça el cor, i alegra’t; i guaita.

45 I succeí que Enoc mirà; i de Noè, veié que sortien totes les famílies de la terra. I clamà al Senyor, dient: Quan vindrà el dia del Senyor? Quan serà vessada la sang del Just, a fi que tots aquells que es planyen siguin santificats i tinguin vida eterna?

46 I el Senyor digué: Serà en el meridià dels temps, en els dies de la iniquitat i la venjança.

47 I vet aquí, Enoc veié el dia de la vinguda del Fill de l’Home en la carn; i la seva ànima s’alegrà, i digué: El Just és alçat, i l’Anyell és immolat des de la fundació del món; i mitjançant la fe sóc al si del Pare, i vet aquí, Sió és amb mi.

48 I s’esdevingué que Enoc mirà la terra; i sentí una veu des de les seves entranyes, que deia: Ai!, ai de mi, la mare dels homes! Estic afligida, estic extenuada a causa de la iniquitat dels meus fills! Quan reposaré i seré netejada de la brutícia que ha sortit de mi? Quan em santificarà el meu Creador a fi que reposi, i que la rectitud estigui un temps sobre la meva faç?

49 I quan Enoc sentí que la terra es planyia, plorà, i clamà al Senyor, dient: Oh Senyor, no tindràs compassió de la terra? No beneiràs els fills de Noè?

50 I s’esdevingué que Enoc no deixava de clamar al Senyor, tot dient: Et prego, oh Senyor, en el nom del teu Unigènit, que és Jesucrist, que tinguis compassió de Noè i de la seva posteritat, a fi que les aigües mai més tornin a cobrir la terra.

51 I el Senyor no pogué resistir; i féu aliança amb Enoc, i li jurà amb jurament que aturaria les aigües, i visitaria els fills de Noè.

52 I promulgà un decret inalterable que una resta de la seva descendència sempre es trobaria entre totes les nacions, mentre s’estigués la terra.

53 I el Senyor digué: Beneït és aquell pel llinatge del qual vindrà el Messies; doncs, ell diu: Sóc el Messies, el Rei de Sió, la Roca del Cel, que és tan ample com l’eternitat. Aquell que entri per la porta i pugi per mi, mai no caurà; per tant, beneïts són aquells dels que he parlat, perquè sortiran entonant càntics d’una alegria sempiterna.

54 I succeí que Enoc clamà al Senyor, tot i dient: Quan el Fill de l’Home vingui en la carn, reposarà la terra? Et prego que em mostris aquestes coses.

55 I el Senyor digué a Enoc: Mira; i mirant, veié que el Fill de l’Home fou alçat sobre la creu, a la manera dels homes.

56 I sentí una veu forta; i els cels quedaren tapats; i totes les creacions de Déu estaven de dol; i la terra gemegà, i s’esberlaren les roques. I els sants ressuscitaren i foren coronats a la dreta del Fill de l’Home amb corones de glòria.

57 I tots els esperits que es trobaven a la presó sortiren, i es posaren a la dreta de Déu; i la resta romangué en cadenes de tenebra fins al judici del gran dia.

58 I Enoc plorà un altre cop, tot clamant al Senyor i dient: Quan reposarà la terra?

59 I Enoc veié el Fill de l’Home que ascendia al Pare; i clamà al Senyor, i digué: No vindràs de nou a la terra? Com que tu ets Déu, i et conec, i m’has jurat, i m’has manat que demanis en el nom del teu Unigènit—tu m’has creat i m’has donat dret al teu tron, i no de mi mateix, sinó mitjançant la teva pròpia gràcia—per consegüent, et demano si no tornaràs un altre cop a la terra.

60 I el Senyor digué a Enoc: Com visc jo, així també vindré als darrers dies, els dies de la iniquitat i la venjança, per a complir el jurament que vaig fer amb tu respecte als fills de Noè.

61 I arribarà el dia en què reposarà la terra; però abans d’aquell dia s’enfosquiran els cels, i un vel de tenebres cobrirà la terra; i tremolaran els cels i la terra; i hi haurà grans tribulacions entre els fills dels homes, però jo preservaré el meu poble.

62 I enviaré la rectitud des del cel i faré sortir la veritat de la terra, per a testificar del meu Unigènit, de la seva resurrecció d’entre els morts, sí, així com de la resurrecció de tothom; i faré que la rectitud i la veritat escombrin la terra com amb diluvi, per tal d’aplegar els meus elegits des dels quatre cantons de la terra, fins a un indret que jo prepararé, una Ciutat Santa, a fi que el meu poble es cenyeixi els lloms i estigui esperant el dia de la meva vinguda; perquè allí serà el meu tabernacle, i s’anomenarà Sió, una Nova Jerusalem.

63 I el Senyor digué a Enoc: Aleshores tu i tota la teva ciutat els rebreu allí, i els rebrem al nostre si, i ells ens veuran; i ens llançarem al seu coll i ells al nostre, i ens farem petons els uns als altres;

64 i allí serà la meva estança, i serà Sió, la qual haurà sortit de totes les creacions que he fet; i per espai de mil anys la terra reposarà.

65 I s’esdevingué que Enoc veié el dia de la vinguda del Fill de l’Home, als darrers dies, per a viure amb rectitud sobre la terra per l’espai de mil anys;

66 però abans d’aquest dia veié grans tribulacions entre els impius; i també veié que el mar s’agitava, i el cor dels homes els defallia mentre esperaven amb temor els judicis del Déu Totpoderós, que vindrien sobre els impius.

67 I el Senyor mostrà a Enoc totes les coses, fins a la fi del món; i veié el dia dels justos, l’hora de la seva redempció; i que reberen una plenitud de joia.

68 I tots els dies de Sió, a l’època d’Enoc, foren de tres-cents seixanta-cinc anys.

69 I Enoc i tot el seu poble caminaven amb Déu, qui habitava al mig de Sió; i succeí que Sió desaparegué, perquè Déu se l’endugué al seu si, i des d’aleshores s’escampà la dita: Sió ha Fugit.