1 I jo, el Senyor Déu, vaig parlar a Moisès, dient: Aquell Satanàs a qui tu has manat en el nom del meu Unigènit, és el mateix que estigué des del començament, i es posà davant meu, tot dient: Guaita, sóc aquí, envia’m a mi. Seré el teu fill i redimiré tota la humanitat, que no se’n perdrà cap ànima, i del cert que ho faré; dóna’m, doncs, la teva honra.

2 Però, vet quí, el meu Fill Benvolgut, el qui fou l’Estimat i l’Escollit des del començament, em digué: Pare, faci’s la teva voluntat, i sigui teva la glòria per sempre.

3 Per consegüent, ja que Satanàs es rebeŀlà contra meu, i provà de destruir l’albir de l’home que jo, el Senyor Déu, li havia donat, i també cercava que jo li donés del meu propi poder, pel poder del meu Unigènit vaig fer que fos foragitat cap avall.

4 I esdevingué Satanàs, sí, el diable, pare de tota mentida, per a enganyar i encegar els homes, i emportar-se’ls captius segons la seva voluntat, àdhuc tots aquells que no volien escoltar la meva veu.

5 Ara bé, la serp era la més astuta de totes les bèsties del camp que jo, el Senyor Déu, havia fet.

6 I Satanàs ho posà al cor de la serp (perquè se n’havia endut molts), i cercà també d’enganyar l’Eva, no coneixent pas el parer de Déu; per tant, provava de destruir el món.

7 I digué a la dona: Així que Déu ha dit que no mengeu de cap arbre del jardí? (I parlava per boca de la serp.)

8 I la dona li respongué: Podem menjar del fruit dels arbres del jardí;

9 però, del fruit de l’arbre que tu veus al mig del jardí, Déu ha dit: No en mengeu, ni el toqueu pas, no sigui que moriu.

10 I la serp digué a la dona: Del cert no morireu pas;

11 perquè Déu sap que el dia que en mengeu, us seran desclosos els ulls, i sereu com déus, coneixent el bé i el mal.

12 I veient la dona que l’arbre era bo per a menjar, i que feia goig de mirar-se’l, i un arbre temptador per a donar-li coneixement, prengué del seu fruit i en menjà, i també en donà al seu marit, i ell en menjà també.

13 I foren desclosos els ulls a tots dos, i s’adonaren que anaven nus. I cosiren fulles de figuera i es feren davantals.

14 I sentiren la veu del Senyor Déu, mentre es passejaven pel jardí, a la fresca del dia, i Adam i la seva dona s’amagaren de la presència del Senyor Déu, entremig dels arbres del jardí.

15 I jo, el Senyor Déu, vaig cridar a Adam, i li vaig dir: On ets?

16 I ell respongué: He sentit la teva veu al jardí, i he tingut por, perquè veia que anava nu, i m’he amagat.

17 I jo, el Senyor Déu, vaig dir a Adam: Qui t’ha fet saber que anaves nu? Has menjat de l’arbre del que t’havia dit que no en mengessis, si no, del cert et moriries?

18 I l’home digué: La dona que m’has donat, i has dit que romangués amb mi, ella m’ha donat del fruit de l’arbre, i n’he menjat.

19 I jo, el Senyor Déu, vaig dir a la dona: Què és això que has fet? I la dona respongué: La serp m’ha enganyat i n’he menjat.

20 I jo, el Senyor Déu, vaig dir a la serp: Ja que has fet això, seràs maleïda més que tot bestiar i tots els animals del camp; damunt del ventre t’arrossegaràs, i menjaràs pols tots els dies de la teva vida;

21 i posaré enemistat entre tu i la dona, entre la teva posteritat i la seva; i ell et ferirà el cap, i tu li feriràs el taló.

22 A la dona, jo, el Senyor Déu, li vaig dir: Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs. Donaràs a llum els fills enmig de dolors; el teu desig serà per al teu marit, i ell s’ensenyorirà de tu.

23 I a Adam, jo, el Senyor Déu, li vaig dir: Ja que has escoltat el que et deia la teva dona i has menjat del fruit de l’arbre del qual t’havia manat, dient: No en menjareu, la terra serà maleïda per culpa teva; amb angoixa menjaràs d’ella tots els dies de la teva vida.

24 Et llevarà també espines i cards, i menjaràs l’herba del camp.

25 Amb la suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra—perquè del cert moriràs—ja que d’ella fores tret; perquè eres pols, i a la pols tornaràs.

26 I Adam posà a la seva dona el nom d’Eva, perquè era la mare de tots els vivents; car és així com jo, el Senyor Déu, he anomenat la primera de totes les dones, que són moltes.

27 I per Adam i la seva dona, jo, el Senyor Déu, vaig fer túniques de pell, i els vaig vestir.

28 I jo, el Senyor Déu, vaig dir al meu Unigènit: Vet aquí, l’home s’ha tornat com un de nosaltres, coneixent el bé i el mal; ara, perquè no estengui la seva mà i prengui també de l’arbre de la vida i en mengi, i visqui per sempre,

29 per tant, jo, el Senyor Déu, el trauré del Jardí d’Edèn, per a conrear la terra d’on havia estat tret.

30 Perquè com visc jo, el Senyor Déu, així també les meves paraules no poden tornar buides a mi, ja que tal com surten de la meva boca, així han d’acomplir-se.

31 De manera que vaig foragitar l’home, i vaig coŀlocar a l’est del Jardí d’Edèn, querubins i una espasa flamejant que voltejava per tots costats, per a guardar el camí de l’arbre de la vida.

32 (I aquestes són les paraules que vaig parlar al meu servent Moisès; i són veritables així com jo vull; i te les he proferit a tu. Mira de no mostrar-les a cap home, tret dels qui creguin, fins que jo t’ho mani. Amén).