Josep Smith—Història

1 A causa dels molts rumors que persones mal disposades i intrigants han fet circular sobre l’origen i el progrés de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, que els autors dels quals han intentat idear a fi d’atacar la nostra reputació com a Església i el seu progrés en el món, se m’ha persuadit a escriure aquesta història per tal de treure de l’error l’opinió pública, i de posar a la disposició de tot cercador de la veritat, els fets tal com ocorregueren, com es relacionaven tant amb mi com amb l’Església, fins on tingui a les mans el coneixement d’aquests fets.

2 En aquest relat presentaré amb veritat i dretura els diversos esdeveniments respecte a aquesta Església, tal com passaren, o com passen actualment, essent vuit anys fins avui [l’any 1838], des que fou organitzada l’esmentada Església.

3 Vaig néixer l’any de nostre Senyor, mil vuit-cents cinc, el dia vint-i-tres de desembre, al poble de Sharon, Comtat de Windsor, Estat de Vermont … El meu pare, que també es deia Joseph Smith, deixà l’Estat de Vermont i s’instaŀlà a Palmyra, Comtat d’Ontario (avui dia Wayne), a l’Estat de Nova York, quan jo tenia uns deu anys. Passats uns quatre anys de l’arribada del meu pare a Palmyra, es canvià amb la seva família a Manchester, al mateix Comtat d’Ontario.

4 Érem onze persones de família, és a dir, el meu pare, Joseph Smith; la meva mare, Lucy Smith (que tenia el cognom de soltera de Mack, essent filla de Solomon Mack); els meus germans, Alvin (el qual morí el 19 de novembre de l’any 1823, als 26 anys d’edat), Hyrum, jo, Samuel Harrison, William, Don Carlos, i les meves germanes, Sophronia, Catherine i Lucy.

5 Durant el segon any de la nostra residència a Manchester, hi havia a la regió on vivíem una agitació extraordinària sobre el tema de la religió. Començà entre els metodistes, però aviat es generalitzà entre totes les sectes de la comarca. De fet, semblava afectar tota la regió, i grans multituds s’unien als diferents partits religiosos, ocasionant no poca agitació i divisió entre la gent; els uns cridaven “Heus aquí!”, i els altres “Heus allà!” Uns anaven a favor de la fe metodista, d’altres a favor de la presbiteriana, i d’altres de la baptista.

6 Perquè malgrat el gran amor que professaven els convertits a aquestes distintes creences a l’hora de la seva conversió, i del gran zel manifestat pels clergues respectius, que eren aquells que excitaven i afavorien aquesta escena extraordinària de fervor religiós—per tal de convertir tothom, com es complaïen a dir, fos a la secta que fos—amb tot, quan els convertits començaren a afiliar-se, els uns cap a un partit i els altres cap a l’altre, es comprovà que els suposats bons sentiments, tant dels sacerdots com dels seus prosèlits, eren més aviat fingits que no pas reals; ja que seguiren una gran confusió i mals sentiments—els clergues es barallaven amb els clergues, els convertits amb altres convertits—de manera que tots els bons sentiments que hi havia entre ells, si alguna vegada havien existit, es perderen totalment en disputes de paraules i baralles d’opinions.

7 Jo anava llavors cap als quinze anys. Els membres de la meva família s’havien convertit a la fe presbiteriana, i foren quatre els qui es feren d’aquesta església: la meva mare Lucy, els meus germans Hyrum i Samuel Harrison, i la meva germana Sophronia.

8 En aquest període de gran disturbi, la meva ment tendia cap a una reflexió seriosa i de grans inquietuds; però, tot i que els meus sentiments eren profunds i moltes vegades punyents, vaig quedar-me apartat de tots aquests grups, encara que assistia a les diverses reunions sempre que l’ocasió m’ho permetia. Amb el temps la meva ment es decantava cap a la secta metodista, i àdhuc vaig sentir-me persuadit en part a unir-me amb ells; però la confusió i el conflicte era tant entre les diferents denominacions, que era impossible per a un jove com jo, inexpert en els homes i les coses, d’arribar a una determinació segura de qui era el que tenia la raó i qui no.

9 De vegades la meva ment estava molt agitada, tan grans i incessants eren els crits i l’aldarull. Els presbiterians estaven tot decidits en contra dels baptistes i dels metodistes, i recorrien a tota la força del raonament i de la sofisteria per a comprovar els errors dels altres, o almenys per fer creure a la gent que estaven en un error. D’altra banda, els baptistes i metodistes s’apressaven amb igual afany a establir les seves pròpies doctrines i refutar totes les altres.

10 Enmig d’aquesta guerra de paraules i avalot d’opinions, jo em preguntava sovint: Què s’ha de fer? Quin és, de tots aquests partits, el que té raó? o és que estan equivocats tots plegats? Si n’hi ha algun que és veritable, quin deu ser, i com ho coneixeré?

11 Mentre m’angoixava en les greus dificultats que causaven els conflictes d’aquests partits religiosos, un dia llegia l’Epístola de Jaume, el primer capítol i cinquè verset, que diu: Si a algun de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, que en dóna a tots generosament, sense fer-ne retret, i li serà donada.

12 Mai cap passatge de les Escriptures no havia tocat el cor d’un home amb tanta força com aquest el meu en aquest moment. Semblava penetrar amb gran força en cada fibra del meu cor. Hi pensava una i altra vegada, tot sabent que si a algú li calia rebre saviesa de Déu, aquest era jo; car no sabia què havia de fer, i si no rebia més saviesa de la que tenia, mai no ho sabria. Perquè els mestres religiosos de les diverses sectes interpretaven els mateixos passatges de les Escriptures d’una manera tan diferent, que destruïa tota esperança de resoldre el problema recorrent a la Bíblia.

13 Finalment vaig arribar a la conclusió que hauria de quedar-me a la tenebra i la confusió, o de seguir el consell d’en Jaume, és a dir, de demanar a Déu. Per fi vaig prendre la determinació de demanar-ho a Déu, concloent que si ell donava saviesa a aquells que en mancaven, i la donava abundosament i sense retret, jo bé podria provar-ho.

14 Així doncs, d’acord amb la meva resolució de demanar-ho a Déu, vaig anar-me’n a un bosc per tal de fer-ne la prova. Era de matí en un dia clar i bonic al començament de la primavera de l’any 1820. Fou la primera vegada a la meva vida que intentava fer quelcom de semblant, ja que enmig de les meves angoixes no havia provat mai d’orar en veu alta.

15 Després d’apartar-me a un indret que ja havia escollit abans, i després d’esguardar a l’entorn i comprovar que estava sol, em vaig agenollar i vaig començar a alçar a Déu els desigs del meu cor. Només de començar, s’apoderà de mi una força que em dominà per complet, i tanta influència tenia sobre mi que em travà la llengua, que no podia parlar. M’envoltaren negres tenebres, i per un temps em semblava com si fos condemnat a una destrucció ràpida.

16 Però, esforçant-me amb tota la meva ànima per a implorar Déu que em deslliurés del poder d’aquell enemic que s’havia apoderat de mi, i al mateix moment que estava per lliurar-me a la desesperació i abandonar-me a la destrucció—no pas a una ruïna imaginària, sinó al poder d’algun ésser real del món invisible, que exercia sobre mi una força tan gran com no havia conegut mai en cap altre ésser—just en aquell moment de tanta angoixa, vaig veure una columna de llum de més claror que la del sol, damunt mateix del meu cap, la que davallava a poc a poc fins a posar-se damunt meu.

17 Tot just d’aparèixer aquesta llum, em vaig sentir deslliurat de l’enemic que m’havia subjectat. En reposar sobre mi la llum, vaig veure dos Personatges d’una brillantor i una glòria indescriptibles, damunt meu en l’aire. Un d’ells em parlà, cridant-me pel meu nom, i em digué, tot indicant-me l’altre: Aquest és el meu Fill Estimat; escolta’l!

18 L’objectiu que tenia en recórrer al Senyor era el de saber quina de totes les sectes era la vertadera, per tal de saber a quina havia d’unir-me. Per tant, així que em vaig refer una mica per a poder parlar, vaig demanar a aquells Personatges que es trobaven en la llum damunt meu, quina d’entre totes era la secta veritable (perquè fins aquell moment, mai no se m’havia ocorregut de pensar que totes estaven equivocades), i a quina havia d’unir-me.

19 Se’m respongué que no m’havia d’unir a cap d’elles, ja que totes anaven errades; i el Personatge que em parlà digué que tots els seus credos eren una abominació a la seva vista; que tots aquells professors estaven corromputs; que “s’acosten a mi amb els llavis, però el seu cor és lluny de mi; ensenyen com a doctrines, els manaments dels homes, els quals aparenten tenir una forma de la divinitat, però en neguen el seu poder”.

20 Una altra vegada em prohibí d’afiliar-me a cap d’aquelles; i em digué moltes altres coses que no puc escriure en aquests moments. Quan vaig retornar-me, era d’esquena a terra mirant cap al cel. Quan la llum es retirà, em vaig trobar sense forces, però poc temps després, havent-me recobrat fins a un cert punt, vaig tornar a casa. I en recolzar-me sobre la xemeneia, la meva mare em demanà si em passava alguna cosa. Jo li vaig contestar: “No passi ànsia, tot va bé—em trobo bastant bé”. Aleshores li vaig dir: “He descobert per mi mateix que el presbiterianisme no és veritable.” Sembla que l’adversari estava conscient, des dels anys més tendres de la meva vida, que jo estava destinat a pertorbar i amoïnar el seu regne; si no era així, per què havien de combinar-se contra mi les forces de la tenebra? Per què s’aixecaria contra mi l’oposició i la persecució quasi des de la infància?

21 Al cap de pocs dies d’haver tingut aquesta visió, em vaig trobar per casualitat amb un dels ministres metodistes, un que era molt actiu en aquella agitació religiosa; i tot parlant amb ell d’assumptes religiosos, vaig aprofitar l’ocasió de relatar-li la visió que havia tingut. Em va sorprendre molt la seva actitud, ja que no sols es prengué el meu relat molt a la lleugera, sinó fins i tot amb menyspreu, tot dient que era cosa del diable; que les visions o revelacions ja no existien en els nostres dies; que tot això ja s’havia acabat amb els apòstols, i que no n’hi hauria més d’aquelles coses.

22 Tanmateix, vaig comprovar que en contar la meva història havia despertat molts prejudicis contra meu entre els adeptes d’altres religions, i que era causa de grans persecucions, les quals augmentaven contínuament; i encara que jo sols era un noiet poc conegut d’entre catorze i quinze anys, i les meves circumstàncies a la vida no feien de mi cap jove d’importància en el món, tot i així, homes de gran posició es fixaven en mi per tal d’aixecar l’actitud del poble en contra meu i de provocar una persecució violenta; i això era comú a totes les sectes: totes s’uniren per a perseguir-me.

23 En aquell temps vaig fer-me la reflexió seriosa, i me l’he feta sovint, que era ben estrany que un noiet poc conegut d’una mica més de catorze anys, i un a més que es trobava en la necessitat de guanyar-se la vida pobrement amb el seu treball diari, fos considerat tan important com per atreure’s l’atenció dels personatges més importants de les sectes més populars d’aquell temps, fins al punt d’estimular en ells l’esperit de persecució i ultratge més violent. Però, estrany o no, així fou, i em causà un sense fi d’angoixes.

24 Tot i així, però, no deixava d’ésser un fet que jo havia tingut una visió. Des d’aleshores he pensat que em sentia com Pau, quan presentava la seva defensa davant del rei Agripa, i contà la visió que havia tingut, quan veié una llum i sentí una veu; malgrat tot, foren molt pocs els qui el cregueren; els uns deien que mentia i els altres que era un boig; i fou ridiculitzat i insultat. Però tot allò no destruí pas la realitat de la seva visió. Ell havia tingut una visió, i ho sabia, i totes les persecucions de sota el cel no podrien fer que fos d’una altra manera. I encara que el perseguissin fins a la mort, així i tot sabia, i ho sabria fins al seu darrer sospir, que tant havia vist una llum com sentit una veu que li parlava; i cap cosa del món sencer no li faria pensar o entendre contràriament.

25 Això mateix em passava a mi. Jo en realitat havia vist una llum, i enmig d’aquesta llum havia vist dos Personatges, i ells en realitat m’havien parlat; i encara que m’odiaven i em perseguien quan deia que havia tingut aquesta visió, amb tot, era la veritat; i mentre em perseguien i em denigraven, i deien tota mena de mal falsament en contra meu, jo pensava en el meu cor: Per què em persegueixen si dic la veritat? En efecte, he tingut una visió, i qui sóc jo per a resistir-me a Déu? O per què pensa el món fer-me negar el que he vist en realitat? Perquè havia tingut una visió; jo ho sabia, i sabia que Déu també ho sabia; i jo no podia negar-ho, ni gosava fer-ho; almenys sabia que si ho feia, ofendria Déu i cauria sota la seva condemna.

26 Jo ja tenia la ment tranquiŀla pel que feia al món sectari: que no era pas la meva obligació d’unir-me a cap de les sectes, sinó de continuar tal com estava fent fins que rebés més instruccions. Havia descobert que el testimoniatge de Jaume era veritable: que un home mancat de saviesa podia demanar-la a Déu, i obtenir-la sense retret.

27 Vaig seguir amb les meves ocupacions ordinàries de la vida fins el 21 de setembre de l’any 1823, i vaig sofrir constantment dures persecucions per part dels homes de tota mena, tant religiosos com no religiosos, perquè continuava afirmant que havia vist una visió.

28 Entre el temps que havia tingut la visió i l’any 1823—havent-me estat prohibit d’afiliar-me a cap de les sectes religioses d’aquells dies, i com que jo era molt jove i molt perseguit per aquells que haurien hagut de ser els meus amics i que m’haurien d’haver tractat bondadosament o, si és que em creien enganyat, haurien d’haver intentat de tractar-me d’una manera correcta i carinyosa—em vaig trobar exposat a tota mena de temptacions; i com que em vaig associar amb gent de tota mena, moltes vegades vaig cometre insensateses, i demostrava les debilitats pròpies de la joventut i les febleses de la naturalesa humana, cosa que, em sap greu d’haver-ho de dir, em portava a diverses temptacions ofensives a la vista de Déu. Que aquesta confessió no sigui motiu perquè se’m consideri culpable d’haver comès pecats molt greus o malignes, perquè mai no ha estat aquesta la meva naturalesa. Però sí que vaig ser culpable de la lleugeresa, i de vegades m’associava amb companys alegres, etc., cosa que no corresponia amb la conducta que devia guardar algú que hagués estat cridat de Déu com jo. Però això no li semblarà gaire estrany a qualsevol que se’n recordi de la meva joventut i conegui el meu temperament natural i jovial.

29 A conseqüència d’aquestes coses, sovint em sentia condemnat per les meves febleses i imperfeccions; per tant, la nit del ja esmentat dia vint-i-u de setembre, després d’haver-me retirat al meu llit, vaig posar-me a orar i a suplicar Déu Totpoderós que perdonés tots els meus pecats i follies; i que també em fes conèixer quina era la meva posició i condició envers ell; car jo tenia la plena confiança de rebre una manifestació divina, tal com n’havia tingut una abans.

30 Mentre estava en l’acte d’invocar Déu, vaig adonar-me que una llum apareixia a la cambra, i augmentava de mica a mica, fins que la cambra esdevingué més clara que a ple migdia, quan de sobte un personatge s’aparegué al costat del meu llit, dempeus enlaire, ja que els seus peus no tocaven a terra.

31 Anava vestit amb una túnica fluixa d’una blancor exquisida. Era una blancor més gran que qualsevol cosa terrenal que jo hagués vist mai; ni crec que res de terrestre pugui fer-se tan blanc ni tan resplendent. Tenia les mans nues, així com els seus braços, fins una mica més amunt dels canyells; i d’igual manera els peus, així com les cames, fins una mica més amunt dels turmells. El cap i el coll també els portava descoberts, i vaig adonar-me’n que no portava més que la túnica, ja que la duia oberta, de manera que jo podia veure-li el pit.

32 No sols la túnica era blanquíssima, sinó que tota la seva persona era gloriosa fora de mida, i el seu semblant en veritat semblava com un llampec. La cambra era claríssima, però no tan iŀluminada com al voltant de la seva persona. En veure’l per primer cop vaig tenir por, però ben aviat el temor se me n’anà.

33 Em cridà pel meu nom, i em digué que era un missatger enviat de la presència de Déu fins a mi, i que es deia Moroni; que Déu tenia una obra que jo hauria de fer, i que el meu nom seria conegut per a bé o per a mal entre totes les nacions, tribus i llengües, o que es parlaria en bé o en mal de mi entre tots els pobles.

34 Digué que hi havia un llibre enterrat, escrit sobre planxes d’or, que donava una relació dels habitants anteriors del continent d’Amèrica, així com de l’origen d’on havien procedit. També em digué que en aquest llibre hi havia la plenitud de l’evangeli sempitern, tal com el Salvador l’havia lliurada als antics habitants.

35 A més, que junt amb les planxes hi havia dipositades dues pedres, coŀlocades en argolles de plata, i que aquestes pedres assegurades a un pectoral, integraven el que se’n diu l’Urim i el Tummim; i que la possessió i l’ús d’aquestes pedres era el que constituïa els “vidents” dels temps antics o anteriors; i que Déu les havia preparades per al fi de traduir el llibre.

36 Després d’haver-me dit aquestes coses, començà a citar-me les profecies de l’Antic Testament. Em cità primer una part del tercer capítol de Malaquies, i també el quart i últim de la mateixa profecia, però una mica diferent de com està escrit a la nostra Bíblia. Per comptes de citar el primer verset com està escrit en els nostres llibres, el cità d’aquesta manera:

37 Perquè, heus aquí, vindrà el dia que cremarà com un forn, i tots els arrogants, i tots els qui obren impiament seran cremats com a rostoll; perquè els que vénen els cremaran, diu el Senyor de les Hosts, així doncs no els deixarà ni arrel ni branca.

38 I també em cità el cinquè verset d’aquesta manera: Heus aquí que us revelaré el sacerdoci per la mà d’Elies el profeta, abans que arribi el dia gran i temible del Senyor.

39 També cità el verset següent d’una manera diferent: I ell ficarà al cor dels fills les promeses fetes als pares, i el cor dels fills tornarà cap als seus pares. De no ésser així, la terra sencera quedaria devastada totalment a la seva vinguda.

40 A més d’aquests, em cità l’onzè capítol d’Isaïes, tot dient que estava a punt d’acomplir-se. També cità el tercer capítol dels Actes, els versets 22 i 23, tal com estan escrits al nostre Nou Testament. Digué que aquest profeta era el Crist, però que encara no arribava el dia en què “tot aquell que no escoltaria la seva veu quedaria exclòs d’entre el poble”, però que aviat arribaria.

41 També cità el capítol segon de Joel, des del verset 28 fins a l’últim. També em digué que això encara no s’havia acomplert però que ho seria aviat; i a més a més digué que la plenitud dels gentils estava a punt de fer-se. Cità molts altres passatges de les Escriptures, i em donà moltes explicacions que no poden ser esmentades aquí.

42 Em digué, a més, que quan jo hagués rebut aquelles planxes de les quals havia parlat—perquè encara no s’havia acomplert el temps perquè hom les obtingués—no les havia de mostrar a ningú, ni tampoc el pectoral amb l’Urim i el Tummim, fora d’aquells als quals em fos manat de mostrar-les; si ho feia, seria destruït. Mentre conversava amb mi sobre les planxes, se m’obrí a la ment una visió tan clara i distinta del lloc on eren dipositades les planxes, que el vaig reconèixer en arribar-hi.

43 Després d’aquesta comunicació, vaig veure com la llum de la cambra començava a arreplegar-se immediatament entorn de la persona que em parlava, i ho anà fent així fins que la cambra restà una altra volta a les fosques, fora just del seu entorn. I de cop i volta vaig veure com si fos un conducte que s’obria directe fins al cel, i ell ascendí fins a desaparèixer del tot, i la cambra quedà tal com era abans d’aparèixer aquesta llum celestial.

44 Em vaig quedar ajagut, reflexionant sobre la singularitat de l’escena, tot meravellat del que m’havia dit aquell missatger extraordinari; quan enmig de la meva meditació, vaig adonar-me de cop i volta que la cambra tornava a iŀluminar-se, i, com en un instant, el mateix missatger celestial era una altra vegada al costat del meu llit.

45 Començà a parlar, i tornà a explicar-me les mateixes coses com havia fet en la primera visita, sense variar-ne en res; i quan acabà, m’informà de grans judicis que venien sobre la terra, amb grans estralls per la fam, l’espasa i la pesta; i que aquests greus judicis caurien damunt la terra en aquesta generació. Havent-me referit aquestes coses, ascendí tal com havia fet abans.

46 Ja per aquells moments eren tan profundes les impressions que se m’havien gravat a la ment, que la son havia fugit dels meus ulls, i jeia abatut, esbalaït del que havia vist i sentit. Però quina no fou la meva sorpresa en veure novament el mateix missatger al costat del meu llit, i una altra vegada vaig sentir que em referia o repetia les mateixes coses d’abans; i hi afegí un advertiment, que Satanàs provaria de temptar-me (a causa de les circumstàncies indigents de la nostra família) per tal d’obtenir les planxes a fi de fer-me ric. Això m’ho prohibí, tot i dient que jo no havia de tenir altra finalitat en obtenir les planxes que la de glorificar Déu, i que no m’havia de deixar influir per cap altre motiu que el d’edificar el seu regne; si no, no les podria obtenir.

47 Després d’aquesta tercera visita, ascendí al cel una altra vegada, com abans, i novament em vaig quedar meditant l’estranyesa del que m’acabava de succeir. Tot seguit, així que el missatger se n’anà al cel per tercera vegada, cantà el gall, i em vaig adonar que ja es feia de dia, de manera que les nostres entrevistes devien haver durat tota la nit.

48 Una mica després, em vaig aixecar del llit, i, com de costum, me’n vaig anar a fer les feines del dia; però en disposar-me a treballar com altres vegades, em vaig trobar amb les forces tan esgotades, que em deixaven completament inhabilitat. El meu pare, que treballava prop meu, s’adonà que em passava alguna cosa, i em digué que me’n tornés a casa. Sortia amb la intenció d’anar-hi, però en provar de travessar la cleda del camp on érem, les forces em mancaren del tot, i vaig caure defallit a terra; i per una estona no vaig estar conscient de res.

49 La primera cosa que recordo és que una veu em cridava pel meu nom. Vaig aixecar la vista i vaig veure el mateix missatger damunt del meu cap, rodejat de llum com abans. Em repetí tot el que m’havia dit la nit anterior, i em manà que anés cap al meu pare i que li parlés sobre la visió i els manaments que m’havien estat donats.

50 Vaig obeir; vaig tornar al meu pare al camp, i li vaig repetir tot l’assumpte. Em va respondre que allò era de Déu, i que fes tot el que el missatger em manava. Vaig sortir del camp i vaig anar al lloc on el missatger m’havia dit que eren dipositades les planxes, i degut a la claredat de la visió que havia tingut sobre allò, vaig reconèixer l’indret tan aviat com hi vaig arribar.

51 Prop del poblet de Manchester, Comtat d’Ontario, Estat de Nova York, hi ha un pujol bastant gran, el més alt de tot l’entorn. Pel costat occidental d’aquest pujol, prop del cimal, sota una pedra de mida considerable, hi havia les planxes, dipositades en una caixa de pedra. Aquesta pedra era gruixuda i arrodonida al mig de la banda superior, i més prima per les vores, de manera que la part d’enmig era visible damunt del sòl, mentre que les vores quedaven tapades de terra.

52 Després de treure la terra, vaig agafar una palanca, que vaig ficar per sota de la vora de la pedra, i amb un lleuger esforç la vaig aixecar. Vaig mirar a l’interior, i de fet, vaig veure-hi les planxes, l’Urim i el Tummim, i el pectoral, tot tal com havia declarat el missatger. La caixa en què es trobaven era formada de pedres ajuntades amb una espècie de ciment. Al fons de la caixa hi havia dues pedres posades transversalment i al damunt reposaven les planxes i els altres objectes.

53 Vaig provar de treure-les, però el missatger m’ho prohibí; i novament m’avisà que encara no havia arribat el moment de fer-les eixir, i que no seria fins al cap de quatre anys a partir d’aquell dia; però, em digué que retornés a aquell indret precisament al cap d’un any, i que ell m’hi trobaria; i que ho fes així fins que arribés el moment d’obtenir les planxes.

54 D’acord amb el que em fou manat, hi vaig anar al cap de cada any, i cada vegada hi trobava el mateix missatger, i rebia instruccions i coneixement d’ell en cada una de les nostres entrevistes sobre allò que el Senyor faria, i de com i de quina manera s’hauria de conduir el seu regne en els darrers dies.

55 Com que les condicions mundanes del meu pare eren molt limitades, ens vèiem obligats a treballar amb les nostres mans, fent de jornalers per dia o altrament, segons es presentava l’ocasió. Tan aviat érem a casa com a fora, i així, mitjançant el nostre treball constant, anàvem vivint una mica bé.

56 L’any 1823 ens ocorregué a la nostra família una gran aflicció am la mort del meu germà més gran, Alvin. El mes d’octubre de l’any 1825 em vaig ser contractat fer un ancià anomenat Josiah Stoal, que vivia al Comtat de Chenango, Estat de Nova York. Ell havia sentit alguna cosa sobre una mina d’argent que els espanyols havien explotat a Harmony, Comtat de Susquehanna, Estat de Pensilvània; i abans de donar-me treball, ja havia fet algunes excavacions, amb mires de retrobar la mina. Després d’anar a viure amb ell, em portà, junt amb altres treballadors, a excavar a la recerca de la mina d’argent, en la qual cosa vaig estar treballant quasi un mes sense reeixir en la nostra empresa; finalment vaig convèncer l’ancià senyor que deixés d’excavar. Així fou com s’originà la història corrent de que jo havia estat cercador de diners.

57 Mentre durà aquest treball, em vaig allotjar a casa d’un senyor Isaac Hale, del mateix lloc. Fou allí que vaig conèixer per primera vegada la meva muller (la seva filla), Emma Hale. El dia 18 de gener, de l’any 1827, ens casàrem mentre jo encara treballava pel Sr. Stoal.

58 Com que jo continuava afirmant que havia vist una visió, la persecució encara em seguia, i la família del pare de la meva dona s’oposà fortament a que ens caséssim. Per tant, em vaig veure obligat a portar-la a un altre lloc, així que ens n’anàrem, i ens casàrem a casa del senyor Tarbill, a South Bainbridge, Comtat de Chenango, Estat de Nova York. Tot seguit del nostre casament, vaig deixar el treball del Sr. Stoal i vaig tornar a la casa del meu pare per a treballar amb ell aquella temporada.

59 A la fi, arribà el temps d’obtenir les planxes, l’Urim i el Tummim, i el pectoral. El dia 22 de setembre de l’any 1827, havent anat com de costum al cap de l’any al lloc on eren dipositades, el mateix missatger celestial me les lliurà, tot advertint-me que jo n’era el responsable, que si les deixava anar per descuit o per negligència meva, quedaria exclòs; però que si feia tots els meus esforços per tal de conservar-les fins que ell, el missatger, les vingués a buscar, serien protegides.

60 Molt aviat vaig adonar-me’n del perquè d’aquestes ordres tan estrictes de guardar segures les planxes, i el motiu pel qual el missatger havia dit que quan jo hagués fet amb elles el que es requeria de la meva mà, ell les tornaria a buscar. Perquè així que s’assabentaren que jo les tenia, foren emprats els esforços més tenaços per a prendre-me-les. Hom recorria a totes les estratagemes que es podien imaginar, per assolir aquell fi. La persecució esdevingué més intensa i severa que mai, i una munió de persones esperaven tothora a l’aguait per tal de prendre-me-les, si fos possible. Però, per la saviesa de Déu romangueren segures a les meves mans fins que vaig haver acomplert amb elles el que es requeria de mi. I quan, segons el que s’havia acordat, el missatger vingué a buscar-les, vaig lliurar-les-hi; i ell les té al seu càrrec fins al dia d’avui, el 2 de maig de l’any 1838.

61 Tot i així, l’agitació continuava, i la calúmnia, amb les seves mil llengües, feia circular mentides tot aquest temps sobre la família del meu pare i sobre mi. Si em posés a contar la miŀlèsima part, em caldrien uns quants volums. La persecució arribà a ser tan intolerable que em vaig veure obligat a anar-me’n de Manchester i marxar amb la meva esposa al Comtat de Susquehanna, a l’Estat de Pensilvània. Mentre ens preparàvem per a anar-nos-en—com que érem molt pobres, i no vèiem possibilitats de canviar la nostra situació a causa d’aquella persecució tan severa—enmig de la nostra aflicció, trobàrem un amic en la persona d’un cavaller anomenat Martin Harris, el qual se’ns acostà i em donà cinquanta dòlars per a ajudar-nos en el viatge. El Sr. Harris vivia al municipi de Palmyra, Comtat de Wayne, a l’Estat de Nova York, i era un agricultor molt respectat.

62 Gràcies a aquesta ajuda tan oportuna, vaig poder arribar al lloc de destí, a Pensilvània, i immediatament em vaig posar a copiar els caràcters de les planxes. En vaig copiar bastants i en vaig traduir alguns, per mitjà de l’Urim i el Tummim, treball que vaig fer entre els mesos de desembre, data en què vaig arribar a casa del meu sogre, i febrer de l’any següent.

63 Un dia d’aquest mes de febrer vingué a casa l’esmentat Sr. Harris, i s’emportà alguns dels caràcters que jo havia copiat de les planxes, i se n’anà cap a la ciutat de Nova York. Respecte al que li transcorregué amb els caràcters, em refereixo al seu propi relat tal com me l’explicà al seu retorn, i que és com segueix:

64 “Vaig anar a la ciutat de Nova York i vaig presentar els caràcters que havien estat traduïts, junt amb la seva traducció, al professor Charles Anthon, cèlebre pels seus coneixements literaris. El professor Anthon digué que la traducció era correcta, més que cap de les traduccions de la llengua egípcia que ell havia vist abans. Llavors li vaig mostrar els que encara no estaven traduïts, i em digué que eren caràcters egipcis, caldeus, assiros i àrabs, i que eren caràcters autèntics. Em donà un certificat en el que feia constar al poble de Palmyra que aquells caràcters eren autèntics, i que la traducció dels que ja estaven traduïts també era correcta. Vaig agafar el certificat, i me’l vaig ficar a la butxaca. Quan era a punt d’anar-me’n, el Sr. Anthon em cridà, i em demanà com era que aquell jove havia sabut on es trobaven aquelles planxes d’or. Li vaig respondre que un àngel de Déu li ho havia revelat.

65 “Aleshores em digué: ‘Deixeu-me veure aquest certificat’. El vaig treure de la butxaca i l’hi vaig donar; i ell l’agafà i el féu a trossos, tot dient que ja no existien coses com el ministeri d’àngels, i que si jo li portava les planxes, ell les traduiria. En dir-li que una part de les planxes estaven segellades, i que m’estava prohibit de portar-les-hi, digué: ‘No puc llegir un llibre segellat’. Vaig sortir d’allí i vaig anar-me’n a trobar el Dr. Mitchell, que em confirmà tot el que havia dit el professor Anthon, tant dels caràcters com de la traducció.”

· · · · · · ·

66 El dia 5 d’abril de l’any 1829, Oliver Cowdery vingué a casa; fins aquell dia jo no l’havia vist mai. Em digué que havia estat ensenyant a l’escola prop de l’indret on vivia el meu pare, i com que el meu pare tenia fills que assistien a aquesta escola, ell, Oliver Cowdery, s’havia allotjat per una temporada a casa del meu pare. Mentre hi era, la meva família li havia explicat els detalls de com jo havia rebut les planxes, i per això venia per a demanar-me informació.

67 Dos dies després de l’arribada del Sr. Cowdery (el dia 7 d’abril), vaig començar la traducció del Llibre de Mormó, i ell començà a escriure per a mi.

· · · · · · ·

68 Encara treballàvem en la traducció, quan un dia del mes següent (maig de l’any 1829), ens retiràrem a un bosc per tal d’orar i demanar el Senyor sobre el baptisme per a la remissió dels pecats, que era esmentat a la traducció de les planxes. Mentre estàvem orant i invocant al Senyor, un missatger baixà del cel en un núvol de llum, i, posant-nos les mans al damunt, ens ordenà, tot i dient:

69 Sobre vosaltres, conservents meus, en el nom del Messies, confereixo el Sacerdoci d’Aaron, el qual té les claus del ministeri d’àngels, i de l’evangeli del penediment, i del baptisme per immersió per a la remissió dels pecats; i aquest sacerdoci mai més no serà tret de la terra fins que els fills de Leví ofereixin de nou un sacrifici al Senyor amb rectitud.

70 Ens digué que aquest Sacerdoci Aarònic no tenia pas el poder d’imposar les mans per a comunicar el do de l’Esperit Sant, però que més endavant ens seria conferit; i ens manà que anéssim a batejar-nos, que jo bategés Oliver Cowdery i que seguidament ell em bategés a mi.

71 Per consegüent, anàrem a batejar-nos. Jo vaig batejar-lo primer, i seguidament ell em batejà a mi—després de la qual cosa, li vaig posar les mans sobre el seu cap i vaig conferir-li el Sacerdoci d’Aaron, i després ell posà les seves mans damunt el meu cap, i m’ordenà al mateix sacerdoci—perquè així ens havia estat manat.*

72 El missatger que ens visità en aquesta ocasió i que ens conferí aquest sacerdoci, ens digué que s’anomenava Joan, el mateix que és conegut com Joan el Baptista en el Nou Testament, i que obrava sota la direcció de Pere, Jaume i Joan, els quals tenien les claus del Sacerdoci de Melquisedec, sacerdoci que ens seria conferit, ens digué, en el temps oportú, i que jo seria nomenat el primer èlder de l’Església, i que ell (Oliver Cowdery) seria el segon. Era el dia 15 de maig de l’any 1829 quan aquest missatger ens va ordenar, i ens batejàrem.

73 En sortir de l’aigua, tot seguit de batejar-nos, sentírem grans i glorioses benediccions del nostre Pare Celestial. Tan aviat com havia batejat Oliver Cowdery, l’Esperit Sant davallà sobre ell, i es posà dempeus i profetitzà moltes coses que havien de passar molt aviat. I també, quan ell m’havia batejat a mi, vaig rebre també l’esperit de profecia i, posant-me dempeus, vaig profetitzar referent a la creixença d’aquesta Església, i de moltes altres coses relacionades amb ella i amb aquesta generació dels fills dels homes. Ens omplírem de l’Esperit Sant, i ens alegràrem en el Déu de la nostra salvació.

74 Un cop teníem la nostra ment iŀluminada, començàrem a tenir les escriptures desplegades davant nostre per a la nostra comprensió, i ens fou revelat el veritable significat i intenció dels seus passatges més misteriosos, d’una manera com mai no havíem pogut assolir abans, ni l’havíem pensada. Mentrestant, ens vèiem obligats a guardar secretes les circumstàncies d’haver rebut el sacerdoci i d’haver-nos batejat, a causa de l’esperit de persecució que ja s’havia mostrat a la regió.

75 De tant en tant ens havien amenaçat de ser maltractats, i això per part dels que professaven la religió. I l’única cosa que contrarestà les seves males intencions d’atropellar-nos fou la influència de la família del meu sogre (mitjançant la providència divina), que aleshores tenien molt bones relacions amb mi, i s’oposaven a la violència del populatxo, i estaven disposats a que se’m permetés de continuar l’obra de la traducció sense cap interrupció. Per tant, ens oferiren i ens prometeren la protecció, fins on els fos possible, de qualsevol mesura iŀlegal.