Origen del Llibre de Mormó

Josep Smith, el qui, mitjançant el do i poder de Déu, va donar a llum l’antiga escriptura coneguda com El Llibre de Mormó, i la va traduir a l’anglès, féu una relació personal i circumstancial de l’assumpte. Afirmà que durant la nit del 21 de setembre de 1823, estava suplicant al Senyor amb fervent oració, havent rebut prèviament una manifestació divina d’importància transcendental. La seva relació és la següent:

«Mentre estava invocant Déu, vaig veure que una llum apareixia a la cambra, i que seguia augmentant fins que la cambra va esdevenir més clara que a ple migdia, quan de sobte, un personatge es va aparèixer al costat del meu llit, com penjat enlaire, ja que els seus peus no tocaven a terra.

«Anava vestit amb una túnica fluixa d’una blancor exquisida. Era una blancor més gran que tota cosa terrenal que jo havia vist mai, ni crec que res de terrestre pugui fer-se tan blanc ni tan brillant. Tenia les mans nues, així com els braços, fins una mica més amunt dels monyons; i d’igual manera els peus, així com les cames, fins una mica més amunt dels turmells. El cap i el coll també els portava nus. Podia comprovar que no portava res més que la túnica, com que estava oberta, de manera que jo podia veure-li el pit.

«No solament la túnica era blanquíssima, sinó que tota la seva persona era gloriosa fora mida, i el seu semblant en veritat semblava com un llampec. La cambra era claríssima, però no tan iŀluminada com al voltant de la seva persona. En veure’l per primer cop vaig tenir por, però ben aviat el temor se me’n va anar.

«Em va cridar pel meu nom, i em digué que era un missatger, enviat de la presència de Déu fins a mi, i que es deia Moroni; que Déu tenia una obra que jo hauria d’acomplir, i que el meu nom seria conegut per bé o per mal entre totes les nacions, tribus i llengües, o que es parlaria en bé o en mal de mi entre tots els pobles.

«Va dir que hi havia un llibre enterrat, escrit sobre planxes d’or, que donava una relació dels habitants anteriors del continent d’Amèrica, així com de l’origen de la seva procedència. També em va dir que en aquest llibre hi havia la plenitud de l’evangeli sempitern, tal com el Salvador l’havia lliurada als antics habitants.

«A més, que junt amb les planxes hi havia dipositades dues pedres en argolles de plata, i que aquestes pedres assegurades a un pectoral, integraven el que se’n diu l’Urim i el Tumim; i que la possessió i l’ús d’aquestes pedres era el que constituïa els «vidents» dels temps antics o anteriors; i que Déu les havia aparellades per a la traducció del llibre.

· · · · · · ·

«Em digué, a més, que quan jo hauria rebut aquelles planxes de les quals havia parlat — ja que encara no s’havia acomplert el temps que hom les obtingués — no les havia de mostrar a ningú, ni tampoc el pectoral amb l’Urim i el Tumim, fora d’aquells als quals em fos manat de mostrar-les. Si així fes, seria destruït. Mentre conversava amb mi sobre les planxes, es va obrir a la meva ment una visió tan clara i distinta del lloc on eren dipositades les planxes, que vaig reconèixer el lloc quan hi vaig anar.

«Després d’aquesta comunicació, vaig veure com la llum de la cambra començava a arreplegar-se entorn de la persona que em parlava, i així feia fins que la cambra va restar altra volta a les fosques, fora just del seu entorn. I de cop i volta vaig veure com si fos un conducte que va obrir directe fins al cel, i ell s’enlairava fins a desaparèixer del tot; i la cambra va quedar tal com era abans d’aparèixer aquesta llum celestial.

Em vaig quedar ajagut, reflexionant sobre la singularitat de l’escena, tot meravellat del que m’havia dit aquell missatger extraordinari; quan, enmig de la meva meditació, vaig adonar-me sobtadament que la cambra tornava a iŀluminar-se, i en un instant, com si així fos, el mateix missatger celestial era altre cop al costat del meu llit.

«Començà a parlar, i tornà a explicar-me les mateixes coses com havia fet en la primera visita, sense variar res; i quan acabà, em va informar de grans judicis que venien damunt la terra, amb grans estralls per la fam, l’espasa i la pesta, i que aquests greus judicis caurien damunt la terra en aquesta generació. Havent-me referit aquestes coses, va ascendir tal com ho havia fet abans.

»Ja per aquells moments eren tan profundes les impressions que se m’havien gravat a la ment, que la son havia fugit dels meus ulls, i jeia abatut, esbalaït del que havia vist i sentit. Però quanta no fou la meva sorpresa quan vaig veure novament el mateix missatger al costat del meu llit, i altra volta vaig sentir que em referia o repetia les mateixes coses d’abans; i va afegir-hi un advertiment, que Satanàs provaria de temptar-me (a causa de les circumstàncies indigents de la nostra família) per tal d’obtenir les planxes a fi de fer-me ric. D’això me’n va prohibir, tot dient que jo no havia de tenir altra finalitat en obtenir les planxes que la de glorificar Déu. I que no m’havia de deixar influir per cap altre motiu que no fos el de l’edificació del seu regne; altrament no les podria obtenir.

»Després d’aquesta tercera visita, ascendí altra vegada, com abans, i novament em vaig quedar meditant l’estranyesa del que m’acabava de succeir. Tot seguit, així que el missatger se’n va anar al cel per tercera vegada, va cantar el gall i em vaig adonar que ja es feia de dia, de manera que les nostres entrevistes havien durat tota aquella nit.

»Una mica després, em vaig aixecar del llit, i em vaig posar a treballar, com de costum, en les feines del dia. Però en disposar-me a treballar com altres vegades, em trobava amb les forces tan esgotades, que em deixaven completament inhàbil. El meu pare, que treballava prop meu, es va fixar que alguna cosa em passava, i em va dir que me’n tornés a casa. Sortia amb la intenció d’anar-hi, però en provar de passar per la cleda del camp on érem, les forces em mancaren del tot, i vaig caure defallit a terra; i per una estona vaig quedar totalment inconscient.

»La primera cosa que recordo és una veu que em cridava pel nom. Vaig aixecar la vista i vaig veure el mateix missatger al damunt del meu cap, rodejat de llum com abans. Em va repetir tot el que m’havia referit la nit anterior, i em va manar que me n’anés cap al meu pare i que li contés el de la visió i els manaments que m’havien estat donats.

»Vaig obeir; vaig retornar al meu pare al camp, i li vaig repetir tot l’assumpte. Em va respondre que allò era de Déu, i que fes tot el que el missatger em manava. Vaig sortir del camp i vaig anar al lloc on el missatger m’havia dit que eren dipositades les planxes, i degut a la claredat de la visió que havia tingut sobre allò, vaig reconèixer l’indret en quant hi vaig arribar.

»Prop del poble de Manchester, comtat d’Ontari, Estat de Nova York, hi ha un pujol bastant gran, el més alt de tota la rodalia. Pel costat occidental d’aquest pujol, prop del cimal, sota una pedra de mida considerable, hi havia les planxes, dipositades en una caixa de pedres. Aquesta pedra era gruixuda i arrodonida per enmig de la banda superior, i més prima per les vores, de manera que la part mitjana era visible damunt del sòl, mentre que les vores quedaven tapades de terra.

»Després de treure la terra, vaig agafar una palanca, que vaig ficar per sota de la vora de la pedra i, amb un lleuger esforç, la vaig aixecar. Vaig mirar a l’interior, i de fet, vaig veure les planxes, l’Urim i el Tumim, i el pectoral, tot tal com havia declarat el missatger. La caixa en què es trobaven es formava de pedres ajuntades amb una espècie de ciment. Al fons de la caixa hi havia dues pedres posades transversalment i al damunt reposaven les planxes i els altres objectes.

»Vaig provar de treure-les, però el missatger m’ho va prohibir, i novament em va avisar que encara no havia arribat el moment de fer-les eixir, i que no seria fins al cap de quatre anys a partir d’aquell moment. Però, em va dir que retornés a aquell indret precisament al cap d’un any, i que ell m’hi trobaria. I que ho fes així fins que arribés el moment d’obtenir les planxes.

»Així és que, tal com em fou manat, hi vaig anar al cap de cada any, i cada vegada hi trobava el mateix missatger. I rebia instruccions i saviesa d’ell en cada una de les nostres entrevistes sobre allò que el Senyor faria, i de com i de quina manera s’hauria de conduir el seu regne en els darrers dies.

»A la fi, va arribar el temps d’obtenir les planxes, l’Urim i el Tumim, i el pectoral. El dia 22 de setembre de 1827, havent anat com de costum al cap de l’any al lloc on eren dipositades, el mateix missatger celestial me les va lliurar, tot advertint-me que jo n’era el responsable, que si les deixava anar, per descuit o per negligència meva, quedaria exclòs. Però que si feia tots els meus esforços per tal de conservar-les fins que ell, el missatger, les vingués a buscar, serien protegides.

»Molt aviat vaig adonar-me del perquè d’aquestes ordres tan estrictes de guardar segures les planxes, i el motiu perquè el missatger havia dit que quan jo hagués fet amb elles el que es requeria de la meva mà, ell les tornaria a buscar. Perquè així que es va saber que jo les tenia, es varen emprar les exercions més estrènues per prendre-me-les. Hom recorria a totes les estratagemes que es podien imaginar, per assolir aquell fi. La persecució esdevingué més intensa i severa que mai, i munió de persones esperaven tothora a l’aguait per tal de prendre-me-les, si així fos possible. Però, per la saviesa de Déu, varen romandre segures a les meves mans fins que vaig haver acomplit amb elles el que es requeria de mi. I quan, segons el que s’havia acordat, el missatger va venir a buscar-les, les hi vaig lliurar; i ell les té al seu càrrec fins al dia d’avui, el 2 de maig de 1838.»

Hom trobarà la narració completa a Perla de Gran Preu, pàgines 44–56, i History of the Church of Jesus Christ of Latter-day Saints, volum 1, capítols 1 al 6, inclusius.

L’antiga història que així va eixir de la terra, com a veu d’un poble que parlés des de la pols, i que fou traduïda al llenguatge modern pel do i poder de Déu, segons testificà l’afirmació divina, fou publicada per primera vegada al món l’any 1830, amb el títol, The Book of Mormon.