1. Ara, succeí que després de passar alguns anys, arribà un home entre el poble de Nefí que s’anomenava Sherem.

2. I començà a predicar entre el poble, declarant que no hi hauria cap Crist. Va predicar moltes coses que afalagaven el poble, i ho feia a fi d’enderrocar la doctrina del Crist.

3. I s’afanyava molt per tal d’emportar-se el cor del poble, de manera que menava molts cors. I ell, sabent que jo, Jacob, tenia fe en el Crist que havia de venir, buscava molt l’ocasió d’atansar-se a mi.

4. Era instruït, en què tenia un coneixement perfecte del llenguatge del poble. Per tant, podria emprar molta llagoteria i molta eloqüència de paraula, segons el poder del diable.

5. I tenia l’esperança de remoure’m de la fe, malgrat les moltes revelacions i moltes coses que jo havia vist concernent tot això; perquè jo veritablement havia vist àngels i m’havien ministrat. I també, havia sentit la veu del Senyor que de tant en tant m’havia parlat les seves paraules. Així doncs, no podria ésser trontollat.

6. I succeí que se m’atansà, i em parlà d’aquesta guisa: Germà Jacob, he buscat molt l’ocasió de parlar amb tu, perquè he sentit, i també sé, que recorres molt, predicant el que tu en dius l’evangeli o la doctrina de Crist.

7. I has menat molts d’aquest poble, que perverteixen el recte camí dc Déu i no guarden la llei de Moisès, que és el recte camí. Converteixen la llei de Moisès en l’adoració d’un ésser que tu dius vindrà d’aquí a molts segles. I ara jo, Sherem, et dic que això és una blasfèmia, ja que ningú no sap semblants coses. Perquè ningú no pot dir de coses que han de venir. I d’aquesta guisa Sherem discutia en contra meu.

8. Però heus aquí, el Senyor Déu va vessar el seu Esperit dins la meva ànima, de tal manera que el vaig confondre en totes les seves paraules.

9. Li vaig dir: Negues tu el Crist que ha de venir? I em digué: Si hi hagués d’haver un Crist, no el negaria. Però sé que no n’hi ha un Crist, ni mai no hi hagut, ni mai no hi haurà.

10. I li vaig dir: Creus les escriptures? I em digué: Sí.

11. I li vaig dir: Doncs, no les entens. Perquè veritablement testifiquen del Crist. Vet aquí, et dic que ni un sol dels profetes ha escrit ni profetitzat, sense haver parlat d’aquest Crist.

12. I això no és tot — se m’ha manifestat — perquè ho he sentit i he vist, i també el poder de l’Esperit Sant m’ho ha manifestat. Per tant, sé que si no s’hagués fet cap expiació, tot el gènere humà s’hauria de perdre.

13. Aleshores em digué: Mostra’m un senyal per aquest poder de l’Esperit Sant del qual saps tant.

14. I li vaig respondre: Qui sóc jo que temptés Déu, perquè et donés un senyal del que tu saps és veritat? Amb tot, el negaràs perquè ets del diable! Així i tot, que no es faci la meva voluntat, però si Déu et castiga, que et serveixi de senyal que ell té poder, tant en el cel com en la terra. I també que el Crist vindrà. Que sigui feta, oh Senyor, la teva voluntat i no la meva.

15. I succeí que quan jo, Jacob, vaig acabar de dir aquestes paraules, el poder del Senyor agafà d’ell, de manera que va caure a terra. I hom el nodrí per espai de molts dies.

16. I succeí que va dir al poble: Reuniu-vos demà perquè em moriré; per tant, desitjo parlar al poble abans de morir.

17. S’esdevingué que l’endemà la multitud es va aplegar; i els parlà clarament, i negà les coses que els havia ensenyat. I confessà el Crist, i el poder de l’Esperit Sant i el ministeri d’àngels.

18. I els digué clarament que havia estat enganyat pel poder del diable. I parlà de l’infern, i de l’eternitat i del càstig etern.

19. Digué: Temo, no fos que hagi comès el pecat imperdonable, ja que he mentit a Déu. Perquè vaig negar Crist i vaig dir que creia les escriptures, les quals veritablement testifiquen d’ell. I perquè he mentit així a Déu, temo molt, no sigui que el meu cas sigui terrible; però jo em confesso a Déu.

20. I succeí que després d’haver dit aquestes paraules, ja no pogué parlar més, i lliurà l’esperit.

21. I quan la multitud fou testimoni que hagué dit aquestes coses, quan estava per lliurar l’esperit, restà molt meravellada, en tant que el poder de Déu va caure damunt ells. I foren abatuts, que varen caure a terra.

22. Ara, a mi, Jacob, allò em va agradar, ja que ho havia demanat al meu Pare Celestial, i ell havia escoltat la meva súplica, i contestat la meva oració.

23. I succeí que la pau i l’amor de Déu es varen restablir entre el poble. Escodrinyaren les escriptures i no varen fer més cas de les paraules d’aquell home pervers.

24. I succeí que es varen idear molts mitjans de reformar els lamanites i retornar-los al coneixement de la veritat. Però tot fou en va, car es delectaven en les guerres i el vessament de sang. I tenien un odi etern envers nosaltres, els seus germans; i cercaven de destruir-nos a tot moment, per la força de les armes.

25. Per tant, el poble de Nefí es va fortificar contra ells, amb les seves armes, i amb tota la seva força, confiant en el Déu i la roca de la seva salvació. Es feren, doncs, fins llavors, conqueridors dels seus enemics.

26. I succeí que jo, Jacob, vaig començar a envellir. I la història d’aquest poble es guarda sobre les altres planxes de Nefí; per tant, acabo aquest relat, declarant que l’he escrit segons el millor dels meus coneixements, tot dient que el temps ens ha passat, i també les nostres vides, com un somni, essent nosaltres un poble solitari i solemne, errants, rebutjats de Jerusalem, nascuts en la tribulació a un ermàs, i avorrits dels nostres germans, el que ens ha costat guerres i baralles. Per tant, passàvem deplorant els nostres dies.

27. Jo, Jacob, vaig veure que molt aviat hauria de baixar a la tomba. Per tant, vaig dir al meu fill Enós: Pren aquestes planxes. I li vaig explicar el que m’havia manat el meu germà Nefí, i em prometé d’obeir els manaments. Ara acabo d’escriure damunt aquestes planxes, si bé hi he escrit molt poc. M’acomiado del lector, tot esperant que molts dels meus germans llegeixin les meves paraules. Germans, adéu.