El Llibre de Jacob
Germà de Nefí

1. Succeí que havien passat cinquanta-cinc anys des que Lehí havia sortit de Jerusalem. Per tant, Nefí donà a mi, Jacob, un manament quant a les planxes petites, damunt les quals s’han gravat aquestes coses.

2. I em va donar a mi, Jacob, un manament que escrivís sobre aquestes planxes unes quantes de les coses que jo considerés més precioses; que no tractés, sinó lleugerament, sobre la història d’aquest poble, que es diu el poble de Nefí.

3. Perquè va dir que la història del seu poble hauria de gravar-se damunt les seves altres planxes, i que jo hauria de preservar aquestes planxes, i transmetre’ls a la meva semença, de generació en generació.

4. I que si hi havia predicció que era sagrada, o revelació que era gran, o profecia, jo n’havia de gravar els caps damunt aquestes planxes, i tractar d’aquestes coses tant com fos possible, per amor del Crist i pel bé del nostre poble.

5. Perquè a causa de fe i gran anhel, ens havien estat manifestades verament quant al nostre poble, quines coses l’havien de passar.

6. També vàrem tenir moltes revelacions i l’esperit de molta profecia. Per tant, sabíem del Crist i del seu regne que havia de venir.

7. Per tant, ens afanyàvem entre el nostre poble, per tal de persuadir-los a venir cap al Crist i a participar de la bondat de Déu, a fi que entressin en el seu repòs, no fos cas que ell jurés, en la seva ira, que no hi entressin, com en la provocació, en els dies de temptació, mentre els fills d’Israel anaven pel desert.

8. Oh, tant de bo, doncs, que poguéssim convèncer tothom de no rebeŀlar-se contra Déu per no provocar-lo a la ira, sinó que tots creguessin en el Crist, i que reparessin la seva mort, i patissin la seva creu, i suportessin la vergonya del món. Per tant, jo, Jacob, prenc damunt meu d’acomplir el manament del meu germà Nefí.

9. Ara, Nefí començà a fer-se vell, i veié que aviat havia de morir. Per tant, ungí un home com a rei i cabdill sobre el seu poble, segons els regnats dels reis.

10. I el poble havia estimat molt Nefí, havent estat per a ells un gran protector, havent manejat l’espasa de Laban en defensa seva, i havent treballat durant tots els seus dies pel benestar d’ells.

11. Per tant, el poble desitjava guardar en record el seu nom. I tots aquells que havien de regnar en lloc d’ell, el poble els anomenava segon Nefí, tercer Nefí, i així endavant, segons els regnats dels reis. Així els deia el poble, fos el nom que fos.

12. I succeí que Nefí morí.

13. Ara, els pobles que no eren lamanites eren nefites. Però així i tot, se’ls anomenaven nefites, jacobites, josepites, zoramites, lamanites, lemuelites i ismaelites.

14. Però jo, Jacob, no els distingiré d’ací endavant per aquests noms, sinó que en diré lamanites a tots aquells que cerquin la destrucció del poble de Nefí, i aquells que són amigables a Nefí, els en diré nefites, o poble de Nefí, segons els regnats dels reis.

15. Ara, succeí que el poble de Nefí, sota el regnat del segon rei, començà a endurir el cor i a abandonar-se quelcom a pràctiques iniqües, tal com va fer David de l’antigor, desitjant moltes dones i concubines, i també Salomó, el seu fill.

16. I també començaren a cercar molt d’or i molta plata i a exalçar-se una mica en l’orgull.

17. Per això, jo, Jacob, els vaig donar aquestes paraules mentre els ensenyava en el temple, havent obtingut abans, la meva comesa del Senyor.

18. Perquè jo, Jacob, i el meu germà Josep, havíem estat consagrats sacerdots i mestres d’aquest poble per la mà de Nefí.

19. I nosaltres exaltàvem el nostre ofici per al Senyor, fent-nos-en responsables, responent-nos dels pecats del poble damunt el propi cap, si no li ensenyàvem la paraula de Déu amb tota diligència. Per tant, treballant amb totes les nostres forces, la seva sang no cauria damunt les nostres vestidures; altrament la seva sang hi cauria, i en el darrer dia no ens trobaríem pas sense màcula.