1. Estimat fill, t’escric una altra vegada perquè sàpigues que encara sóc viu. Però t’escric una mica d’allò que és dolorós.

2. Perquè he tingut una batalla greu amb els lamanites, en la qual no hem vençut. I Arcanteu ha mort a fil d’espasa, i també Luram i Emron. Sí, hem perdut un gran nombre dels nostres homes més bons.

3. I ara, fill meu, em temo que els lamanites destruiran aquest poble. Perquè no es penedeixen, i Satanàs els excita tothora a la còlera, els uns amb els altres.

4. Vet aquí que jo treballo sense parar amb ells. I quan els dic la paraula de Déu amb severitat, tremolen i s’enfaden amb mi. I quan no els parlo amb severitat, endureixen el cor contra ella. Es per això que tinc por que l’Esperit del Senyor ha deixat d’esforçar-se amb ells.

5. Perquè tan gran és la seva còlera, que em sembla que no temen la mort. I han perdut l’amor dels uns envers els altres; i tenen set de sang i de venjança contínuament.

6. Ara, estimat fill meu, malgrat la seva duresa, afanyem-nos, perquè si deixéssim de treballar, cauríem sota condemnació. Perquè tenim una obra a fer mentre estem en aquest tabernacle d’argila, per tal de vèncer l’enemic de tota justícia, i perquè les nostres ànimes trobin repòs en el regne de Déu.

7. Ara escriuré una mica sobre els sofriments d’aquest poble. Perquè segons el que he sabut per Amoron, els lamanites han fet molts presoners, que prengueren de la torre de Xerritza; i hi havia homes, dones i nens.

8. I els marits i els pares d’aquelles dones i criatures ja els han assassinat. I donen de menjar a les dones la carn dels seus marits, i als infants la carn dels seus pares. I només els donen una mica d’aigua.

9. I tot i aquesta gran abominació per part dels lamanites, no és més que la del nostre poble de Moriàntum. Perquè ells varen fer presoners moltes filles dels lamanites. I després de desposseir-les d’allò que és el més estimat i preciós de tot, que és la castedat i la virtut —

10. Després de fer això, les varen assassinar de la manera més crudel, torturant-les els cossos fins a la mort. I després de tot això, en devoraren la carn, com si fossin bèsties salvatges, tot per la duresa del seu cor. I ho fan com a una prova de valentia.

11. Oh fill benamat, com pot un poble així, que està sense civilització —

12. (I no fa pas massa que era un poble cultivat i delitós.)

13. Oh fill meu, com pot un poble així, que es delecta en tanta abominació —

14. Com podem esperar que Déu deturi la seva mà en judici contra nosaltres?

15. Vet aquí que el meu cor exclama: Ai d’aquest poble! Vine a judicar-lo, oh Déu, i amaga els seus pecats, i les seves iniquitats i abominacions de davant la teva faç!

16. I també, fill meu, hi ha moltes vídues i les seves filles que quedaren a Xerritza. I aquella porció de queviures que els lamanites no es varen emportar, l’exèrcit de Zenefí se’ls ha endut, i les ha deixades perquè vagin errants per on poden, buscant aliments. I moltes velles es desmaien pel camí i moren.

17. L’exèrcit que tinc amb mi és dèbil, i els exèrcits dels lamanites em tenen copat de Xerritza. I tots els qui han fugit cap a l’exèrcit d’Aaron han estat víctimes de la seva afrontosa brutalitat.

18. Oh, la depravació del meu poble! Rauen sense fre i sense misericòrdia! I jo no sóc més que un home i no tinc sinó la força d’un home. I ja no puc forçar les meves comandes.

19. S’han fet forts en la seva perversió. I iguals són de brutals, no perdonant ningú, ni vells ni joves. Es delecten en tot excepte allò que és bo. I els sofriments de les nostres dones i fills, per tot arreu d’aquest país, sobrepassa tot. Sí, cap llengua no pot contar-ho ni pot ésser escrit.

20. Ara, fill meu, no m’allargo més sobre aquesta horrible escena. Tu coneixes la dolenteria d’aquest poble. Saps que no té principis, i que ha passat de sentir; i la seva dolenteria sobrepassa la dels lamanites!

21. Vet aquí, fill meu, que no els puc encomanar a Déu, no sigui que ell em fereixi.

22. Però tu, fill meu, t’encomano a Déu, i confio en Crist que et salvaràs. Prego a Déu que et perdoni la vida perquè siguis testimoni del retorn d’aquest poble seu a ell, o de la seva destrucció total. Perquè sé que hauran de morir si no es penedeixen i no tornen a ell.

23. I si moren, serà com els jaredites, per l’obstinació del seu cor, de cercar la sang i la venjança.

24. I si és que moren, sabem que molts dels nostres germans s’han dissentit als lamanites i que d’altres ho feran. Per tant, escriu alguna cosa, si és que tu en surts amb vida, i si jo morís i no et veiés. Però confio veure’t aviat perquè tinc annals sagrats que lliuraria a les teves mans.

25. Fill meu, sigues fidel en Crist. I que les coses que he escrit no t’afligeixin, aclaparant-te fins a la mort, sinó que t’elevi el Crist. I que les seves sofrences i la seva mort, i el mostrar el seu cos als nostres pares, i la seva misericòrdia i llarguesa, i l’esperança de la seva glòria i de la vida eterna, restin gravats en la teva ment per sempre.

26. I que la gràcia de Déu el Pare, que té el seu tron alt en els cels, i de nostre Senyor Jesucrist, que està assegut a la dreta del seu poder, fins que totes les coses li siguin sotmeses, t’acompanyi i resti sempre amb tu. Amén.